Intro by Xavi:
Doncs la resposta del blog anterior és... una càmara!!! I direu, que no en tenieu? Si!! Clar que si!! Una cadascun!! Però no fan panoràmiques ni fotos 3D i a més a més la nov té 16 Megapíxels!!! Així que ara carreguem 3 càmeres... no deixem de ser víctimes del sistema, tot i que estiguem a milers de km de distància. Si més no promovem l'economia japonesa incentivant les seves exportacions. Anyway, vamos al grano que hay tela. Ja us anticipo que hi ha molta literatura i poca foto... i mucho mono suelto!!! No us confongueu, els orangutans no estan a Java ni a Jakarta!! Si veieu fotos de micos peluts al costat d'explicacions sobre ciutats grgises o barcos, només són de decoració i per fer el blog més atractiu visualment!!! :) Esperem que us agradi!!
Ester:
Doncs la resposta del blog anterior és... una càmara!!! I direu, que no en tenieu? Si!! Clar que si!! Una cadascun!! Però no fan panoràmiques ni fotos 3D i a més a més la nov té 16 Megapíxels!!! Així que ara carreguem 3 càmeres... no deixem de ser víctimes del sistema, tot i que estiguem a milers de km de distància. Si més no promovem l'economia japonesa incentivant les seves exportacions. Anyway, vamos al grano que hay tela. Ja us anticipo que hi ha molta literatura i poca foto... i mucho mono suelto!!! No us confongueu, els orangutans no estan a Java ni a Jakarta!! Si veieu fotos de micos peluts al costat d'explicacions sobre ciutats grgises o barcos, només són de decoració i per fer el blog més atractiu visualment!!! :) Esperem que us agradi!!
Ester:
Avui ens llevem i a fer maletesss!! Ara ja som cada vegada més experts, i si abans tardàvem 1 hora, sobretot el Xavi... ara només 20 minuts. Sempre depèn clar del nivell d’escampall i de desordre de l’habitació, a vegades sembla una gimcana trobar cada un les seves coses (jo que si les cremetes hidratants, la depiladora “silk epil”, els sabons, la mascarilla del cabell i el Xavi que si la màquina d’afaitar, el botiquín, la mosquitera, les sabatilles d’estar “per casa”...). Bé, passem el matí connectats a Internet (d’estrangis als sofàs d’un café del centre comercial del costat de casa i sense consumir res, abusones!), dinem al restaurant indio de sempre i cap a l’aeroport. El vol passa sense complicacions (a part de que perdo la guia lonely planet del sud est asiàtic... quina penaaaaa!!!) i arribem a Jakarta a les 7 de la tarda (una hora menys que a Singapur). Per cert, no només jo perdo coses eh!! Fem un recompte ràpid: jo he perdut les ulleres de sol, una part de dalt del bikini, un jersei i la guia; el Xavi: el saquet de dormir, una llanterna, l’antifàs de dormir (tot kit de nit! Jajaja) i les bambes (recordeu el conductor de la India?) ah! I un llibre! Sort que anem recarregant amb cosetes que comprem. Bueno, em centro: només arribar a l’aeroport, tenim una primera pista de que aixó no serà tant fàcil com ha sigut viatjar per la resta del sud-est asiàtic... al Xavi casi no el deixen entrar al país perquè per el visat d’un mes necessites un billet de sortida, i nosaltres no tenim res... sort que jo vaig pillar a un aduanero despistat que em va posar el segell al passaport i llavors van haver de deixar passar al Xavi (potser també esperaven algun suborn?¿). A la sortida... efectivament, això no té res a veure amb Singapur: un munt de taxistes acosant, tot més brut i vell, tot com de fa 20 anys. Aconseguim arribar al bus públic que porta fins al centre de la ciutat. Trobem un hotel ronyoset però barato (el lavabo de fet.. inclús pitjor que els de la india...) sopem ben baratet (esperem que no ens faci mal) i a dormirr!
Dijous 7 d’abril: Jakarta
Avui és un dia dels que vas de bòlit perquè havíem de fer molts recados. Juguem amb dos handicaps: un que només tenim un mes de visa i que no sabem si el podrem extendre i dos que volem veure moltes coses i anar a moltes illes diferents. I amb la parsimonia d’aquesta gent i que no parlen anglès... Ens patejem la ciutat i acabem rebentats: els carrers bàsicament són pels cotxes, amples i sense voreres o amb voreres de mig metre. No hi ha passos de zebra i a més el trànsit és horrorós... arribem com podem a la oficina de Pelni, l’única empresa que gestiona els barcos entre illes i primera cleca: per anar a Borneo només hi ha 2 barcos al mes (el pròxim el dia 10, una mica just...). Tot el que havíem planificat per res... bueno... ja ens en sortirem (els avions domèstics són caríssims!)! Decidim anar a la oficina d’immigració per preguntar sobre l’extensió de visa. Segona cleca: ens toca el “tontet de turno” (o seran tots així?) que casi ni parla anglès i no hi ha manera de que ens puguem entendre: nosaltres que si volem demanar informació, ell pensant que ja volíem fer l’extensió, després ens diu que no és possible, no ens va poder dir si a altres ciutats d’Indonesia hi ha oficines (per internet no hi ha info) total... vam marxar igual de dubitatius que havíem arribat o més! Fins i tot a un que vam preguntar ( i que segur que no ens entenia) ens va dir: si si... i ens va fer entrar a un despatx, ens va sentar a les cadires com si haguéssim de parlar amb algú important i ens van deixar allà tirats! No va venir ningú! Un desastreee.... Això serà complicat. Passegem una mica més per la tarda, veiem algunes mezquites i ens adonem que tant hi ha casetes destartalades com edificis d’oficines. No hi ha gaire per veure (i si avancem en el calendari potser serem a temps d’anar a Borneo)així que decidim comprar un billet de tren cap a Yogyakarta per veure un volcà i un temple budista. ( Per cet, entrem a la pàgina web dels barcos i els horaris no coincideixen amb el que ens ha dit el de l’oficina... uffffffffffffff com ho farem això?!¿!?¿)
Divendres 8 d’abril: al tren
Ens passem el dia al tren. Per sort el paisatge és molt maco: tot son camps d’arròs súper verds, palmeres, plataners i petits poblets. Arribem a Yogyakarta a les sis de la tarda. A vegades ens recorda una mica a la India: hi ha força gent pels carrers, la ciutat és una mica fosca, hi ha bicis d’aquestes amb carrito que et segueixen per si vols pujar, tendes de roba i records. I els dels hotels que et van perseguint perquè vagis al seu (li vam fer una bona finta a un que s’estava posant molt pesat). Trobem un lloc decent (ens adonem massa tard que el lavabo de l’habitació per “aigua” o el que sigui per sota... una guarrada) i anem a sopar a un lloc típic que has de menjar sentat al terra: pollastre que sembla conill, peixet a la planxa i petxines. Anem a una agència d’excursions perquè ens ajudi amb això del barco però no hi ha manera de que ens aclareixin res! Es veu que això funciona una mica “a la sort”! Total, que ens acabem apuntant demà a una excursió al volcà que tot just va esclatar el més d’octubre i de novembre de 2010!! Quin cague! Però és emocionant! (això ho expliquem ara després d’haver tornat!)
Dissabte 9 d’abril: Yogyakarta
Em quedat amb el taxista que ens porta al volcà a les sis del matí! (la millor hora per veure-ho es veu, sembla que aquí tot és millor a primera hora... a matinar!) A només 1 horeta del centre de la ciutat amb cotxe, ens plantem just davant del volcà. No ens hi podem acostar gaire perquè està tancat al “trekking” perquè és molt perillós i el terra està molt remogut ( de fet, em vist arribar un equip de rescat perquè la nit passada s’havien perdut tres locals). El volcà fa 2900 metres aprox i és impressionant. Al nostre voltant tot està devastat, es veuen perfectament els forats deixats pel riu de lava. El terra és com negre. Hi ha una mica de vegetació però molts dels arbres estan caiguts. Les colades velles estan verdes, però les noves es veu com terra ennegrida. De cop i volta marxen uns núvols que tapàvem la boca i ens adonem de que el que ens semblaven núvols també no! És fum que surt de la xemeneia del volcà!! Quedem ben impressionats. La gent realment viu una mica amb la por d’una altra explosió, espero que no es tornin a construir cases tant a prop... La segona parada del tour són els temples de Borobudur. El més espectacular és un temple budista que té diferents pisos i molts budes i stupas (com unes campanetes). (Per cert, de camí veiem tot una zona ple de pedres i cases destrossades i el conductor ens diu que fins aquí va arribar les pedres que expulsava el volcà!!). El temple està ple de turistes indonesius (molts es volen fer fotos amb nosaltres!! Un altre cosa que ens recorda a la India!). Un cop vist el temple fem un pensament i decidim a veure si tenim sort d’agafar el barco que surt demà cap a Borneo. Em d’agafar un tren que surt a les 2 i mitja del mig dia així que fem una bona carrera! Això es pitjor que un viatge organitzat! Au visto! I a otra cosa! Però amb la inseguretat de que no saps que passarà!!! Arribem a l’estació a les 14:00h i el tren arriba just tres segons després, tenim sort i el podem agafar (sempre a últim moment i amb preses com diria una que jo em se...). Ale, ja tornem a ser al tren (6 horetes), sort del risk a l’ordinador i dels llibres de lectura (al tren hi havia una tele amb la peli de Tiburon Blanco II, i es vien submarinistes atacats per taurons... millor no mirar-ho que després quan hi estiguem nosaltres a mi sempre em venen les imatges de les pelis!). Arribem a Surabaya, a una estació deserta i agafem una bici amb carrito que ens porta a l’hotel (momento India total!, carrers foscos... brutícia... nosaltres a la bici... ni un turista...) sort que era un hotel força decent i (no ho digueu a ningú...) però avui per sopar em menjat al McDonals! Però es que no vam trobar ni un restaurant per Surabaya, i els xiringuitos de carrer us asseguro que no venia gennsss de gust menjar-hi... eren precaris total!
Diumenge 10 d’abril: al port de Surabaya
Arriba el dia de la veritat: hi haurà avui vaixell cap a Borneo? Ens plantem al port a les 8:00 del matí i entre mariners i barcos de carga ja em teniu a mi amb les motxilles, sentada al terra i esperant al Xavi que estava preguntat pels tiquets. Cada dos segons se m’apropava un mariner a dir-me jo que se que i jo anar mirant cap a l’altre lloc. Bé, el Xavi torna amb una bona notícia i amb una de dolenta: hi ha barco cap a Borneo però la destinació no és on nosaltres volíem. Igualment decidim que un cop allà ja ens desplaçarem en bus i comprem els tiquets. Of course el barco va amb retràs i fins les 19:00h no surt. Ens passem el dia a la sala d’espera del port jugant (a la tarda ja es van posar una mica pesadets) amb uns nens de 10 anys indonesius. Els nens no parlaven anglès i ens enteníem com podíem i van ajudar al Xavi a aprendre els números en indonesi. Molt graciós. Quan per fi vam pujar al vaixell... anàvem amb ekonomik class... que bàsicament es dormir al terra en una sala enorme (encara havies de pagar a part per tenir un matalasset diminut!) amb un munt d’indonesius. Vist el plan vam decidir anar a informació i preguntar si tenien algun camarot lliure... va resultar que si pero ja us dic que no se que hauria estat pitjor: a casa d’aquell camarot se li en diria sauna. Feia una calor del mil, una suada... i el que és pitjor: la ràtio de cucaraxes per metre quadrat era més elevada del qeu seria desitjable... bueno de les pitjors nits que he passat del viatge, dormint galta amb galta al camarot, en un matalàs a terra amb els bitxus (ho sento... però he de confessar que després de sis mesos encara no sóc del tot immune a les ditjoses cucaraxes!) i a 40 graus a l’ombra. Mira si era que a les 5 de la matinada, aprofitant que em vaig despertar amb el reclam mahometà musulmà que ressonava per tot el barco a tot volum, em vaig aixecar i me’n vaig anar a la zona on dormia la tripulació i a on hi havia uns sofas, em vaig sentar a un sofà d’aquells ( tenia la sensació que més a les altures les bestioles no arribaven) i amb la brisa marina que entrava, vaig poder dormir de conya entre mariners. Jajajajaja quina experiència! La veritat és que eren molt simpàtics i que com que eren els únics turistes del barco ens van tractar molt bé, només feien que dir tota la alineació del Barça (es veu que a vegades es lleven a mitja nit i tot per veure els partits de casa!).
Dilluns 11 d’abril: arribada a Banjarmasin
El Xavi em va trobar allà al sofà, tota dormida. Ell es veu que va dormir prou bé a la sauna amb els “visitors”. Esmorzant i dinant arròs blanc, passant el temps als sofàs, jugant a cartes i mirant el mar, vam acabar arribant a les 16:00h de la tarda a Banjarmasin, Borneo. Deu ni do on ens fiquem!!! Un tuk-tuk ens porta a l’hotel, on coneixem un noi de Zaragoza i no se com ens acabem trobant amb un guia local que ens convens de fer una excursió demà al matí a un mercat flotant, nada més ni nada menos que a les 5:00h de la matinada! Però quines hores! A Borneo bàsicament venim per visitar un parc natural on hi ha orangutans, però ja que amb el barco em arribat fins aquí, decidim fer l’excursió. (també ens vol vendre el pack al parc natural, aprofita que ha enganxat a uns turistes i no ens deixarà fins al final!)
Dimarts 12 d’abril: Banjarmasin
5:00 del matí: despertador + càntics mahometants = despertar que no sabem ni on estem. Agafem una barca, amb el guia, el conductor, el de Saragossa i un altre turista portuguès. I de nit, cap al mercat. Però el mercat no podria ser a una hora més normal¿¿? Se’ns fa de dia pel camí, mentre anem passant per les casetes que estan penjades a sobre del riu. Era hora de la dutxa, una mica indiscreta la cosa, perquè tothom s’estava dutxant als porxos de la casa amb galledes i amb l’aigua del riu. Al cap d’una horeta arribem al mercat flotant. La veritat és que súper divertit: tot de dones en unes petites canoes venen fruita, verdures, peix, rosquilles... la corrent del riu se les emporta i han d’anar remant de tant en tant per no acabar al mar. Jajajaja nosaltres per allà al mig, anar fotent cops amb la nostra barca a motor a les pobres dones... els hi hem desmuntat la paradeta. El Xavi com un boig comprant que si rosquilles, pastissets, mandarines... 3 mandarines a 1 cachibache, 3 a 1 cachibache, mercadillo a la indonesia. Un cop fetes les compres, el guia ens ha portat a casa d’un amic seu: una de les cases a sobre del riu. La paperera de la casa era bàsicament una escletxa de les fustes del terra que donava al riu, els lavabos són 4 parets de fusta amb un forat al terra que va a parar al riu... podeu contar amb el color marronós que ens envoltava. A la tarda visitem una mesquita ple d’alumnes noies corrent a munt i avall i dient: Mister, mister! Aquí tothom et crida així per saludar-te, i em descobert que no saben que existeix el misses femení, així que també em dono per al·ludida quan diuen mister, hello! A la tarda, més negociacions pel que fa a la visita al parc natural i coneixem una noia suïssa que vindrà amb nosaltres al parc. Tarda de descans i sopem amb tota una colla: el de Saragossa, dos noruegues, la suïssa i nosaltres.
Xavi:
Xavi:
Com que ja hem estat prou temps de relax a Benjarmacín, pillem el bus que ens ha de dur vora el parc dels orangutans (per cert, “orang” vol dir home en indonesi, i “utan” vol dir selva o bosc). Comencem el viajecito a les 11 del matí. És una hora prudent. Al bus hi ha places assignades i per sort tenim les del davant de tot amb una mica d’espai per estirar les cames. A partir de la següent fila els seients són més estrets que els de Ryanair. La nostra companya suïssa no ha tingut tanta sort però al menys no té ningú al seient del costat així que encara va prou bé. Parem per dinar i sopar a restaurantets de carretera on s’hi menja molt millor que a les àrees de servei de casa, i per la cinquena part de preu. I anar fent, hores i hores entre extensions enormes de palm oil (la perdició de la selva equatorial), hores i hores per carreteres ara asfaltades ara amb foradots… però com que anem bastant cansats dels dies anteriors anem fent migdiades. Cap allà les 5 de la tarda arribem a Palangraia i canviem de bus. Hores i hores de bus nocturn una mica més confortable (els seients es poden estirar gairebé fins a posar-los verticals) amb les típiques parades per fer un pil o per sopar. I en éstas que arribem a Pangkalanbun a les 4 i pico de la matinada segons el meu rellotge. Per sort ens espera el paio que ens organitza l’excursió pel parc i ens porta a casa seva a Kumai en taxi (més de mitja horeta de bots) per dormir una mica a un matalàs a terra. Ens diu que comencem l’excursió a les 9 així que em poso el despertador a quarts de 9 per no fer tard.
Pipipi!pipipi!pipipi! Pipipi!pipipi!pipipi! Pipipi!pipipi!pipipi! Valeeeeeeee! Noies és hora de llevarse! Ens aixequem els tres amb la sensació de no haver dormit (potser no és només una sensació)i després d’utilitzar el toilet siniestro que tenen a la casa esperem asseguts al banc de l’entrada. Les 9:05...Les 9:10... les 9:15... ja podríem haver dormit una mica més... al final m’aixeco i vaig a buscar el paio. Marxem o què? Si si, però marxem a les 9. Però si són les 9:20!! I el paio em diu: ostres que em vaig oblidar de dir-vos que hi ha una hora de diferència!!! Xklaflkn sdjnaxxw wewhho!!! Ja li val! Total que corretgim l’hora dels rellotges i ens estirem mitja horeta més. Ara si, ens tornem a despertar (per vintena vegada en les últimes 24 h) i pujem al barco on ens esperen el guia, el cuiner, el capità i l’ajudant. Hi ha més servei que no pas turistes!! I con eso riu amunt cap a la selva per anar a veure els homes del bosc! Pel riu veiem algun cocodril d’un metre i mig o dos, orangutans salvatges penjats dels arbres, macacos, prosbicius (o “el mico que surt a Tintin que s’assembla a un dels dolsents” o ”mono del nas gruixut caigut”)... Arribem a un dels primers campaments on els rangers deixen un munt de bananes a una plataforma de fusta. Hi ha un munt d’orangutans penjats dels arbres i van baixant un darrera l’altre a la plataforma per ficar-se tants plàtans com poden a la boca i marxar pitant. Els mascles ho fan com d’amagatotis, vigilant que no vingui el mascle dominant i els foti una bona pallisa per menjar-se la seva ració o acostar-se massa a les femelles. Aquestes carreguen els bebés de menys de 2 anys que s’agafen on sigui de la mare per no caure i no la deixen ni anar al labavo tranquil·la. Després de l’aventura tornem al barco i seguim riu amunt. Arribem a un punt on el riu es bifurca. Cap a l’esquerra és marró, com ho ha estat tot el recorregut fins ara, cap a la dreta és negre... es veu que de fet els rius de per aquí són negres per defecte. El marró es deu a l’activitat minera aigües amunt. Nosaltres seguim pujant pel negre fins que ens aturem a costat per passar la nit. Dormim a coberta, en matalassos i protegits per la tela antimosquits que porto carregant tot el viatge i que no feiem servir desde Delhi (en aquella ocasió va ser per protegir-nos de les cucaratxes). Ens adormim ràpidament que ha estat un dia molt llarg.
Avui anem a un altre campament. Aquí també hi ha un centre de visitants i fem una mica de lectura sobre el desequilibri ecològic que comporta la deforestació de la selva per plantar “palm oil” i el perill que representa la pèrdua de l’hàbitat pels orangutans. En aquest campament els orangutans són menys salvatges que a l’anterior i ja quan arribem ens reben una mare que va caminant pels camins asfaltats amb el seu bebé i un altre fill juvenil como pedro por su casa. Després assistim a un acte ben curiós: arriba l’àvia amb un altre bebé i un altre juvenil (germans de la primera mare) i saluda a la seva neta, li dona un petó, acaricia a la seva primera filla, fan el cafè i se’n torna cap a casa seva (lo del cafè és un dir). Les seguim i de tant en tant s’aturen. Una de les vegades fins i tot li vaig donar la mà a un dels joves!!! Més tard anem a veure el lloc on els deixen els plàtans per dinar i veiem com van arribant tots per fer un mos. Aquest cop també es posen tants plàtens com poden a la boca i se’n van arbre amunt a menjar-se’ls tranquilament. I quan tornem cap al barco.. sorpresa! Ens està esperant el mascle dominant de la colònia. Es diu Tom i és el més gran de tot el parc natural. Es veu que pesa uns 150 kg i té la cara molt ample degut al canvi hormonal que pateix pel fet de ser el mascle dominant. Els rangers van amb molt de compte amb ell i de fet és a l’únic que li tenen por i no ens deixen acostar-nos-hi a més de 2 o 3 metres i amb cuidado... es veu que calen més de 5 homes per controlar-lo si se li en va la castanya... però avui està tranquilet i no dona problemes. Un altre del últims orangutans del dia és una de les ex d’en Tom que sempre el segueix. Per ser una femella és molt gran però ens deixen acostar-nos-hi molt. Per acabar el dia tornem al barco, anem una mica aigües avall i atraquem entre uns arbustos al riu per passar la nit. Un gran dia!
Avui visitem un tercer campament a l’hora de l’esmorzar. Disfrutem de l’espectacle una bona estona i quan ens en cansem tornem cap al barco. De tornada capa a Kumai parem a un poble de la zona que van haver de desplaçar per deixar lloc als orangutans. La organització que es cuida dels homes de la selva no va descuidar els homes del poble i va finançar la construcció del nou poblat que és un dels més ordenats, nets i organitzats que hem vist so far. Un cop a terra tornam cap a Pangkalanbun i ens allotgem a un hotelet per fer un dia de repòs abans d’agafar el bus de tornada cap a Benjarmacín.
Comencem més de 24 h de viatge que ens han de dur a Makassar, la capital de l’illa de Sulawesi. Diuen que un viatge comença amb la primera passa. En aquest cas comença amb un bus atrotinat per una carretera plena de forats entre kilòmetres i kilòmetres de plantacions de palm oil. Cap a les 2 de la nit canviem de bus amb mitja horeta d’espera entremig. És una companyia diferent de la que vam fer servir a l’anada i la veritat és que hi ha diferència... cap a pitjor. O potser és que a l’anada estàvem tant cansats dels trajectes acumulats que no ens en vam enterar?
Anyway, arribem a Benjarmacín a quarts de 12 del migdia hora local i després d’esmorzar anem directes cap a l’aeroport. El vol surt a les dues així que no ens entretenim. Fem el típic check in, ens conectem a internet mentre esperem la hora i pico de retràs i deixem Borneo enrera en un avió on no hi ha ni un guiri. Arribem a Makassar (Sulawesi) amb pluja, com moltes de les vegades que arribem als llocs. Trobem un hotel baratet (10 € els 2 amb esmorzar) i anem a fer un bon sopar típic: peix a la brasa amb gambes i cangrejo loco! A vegades ens cuidem! Jeje.
eiii nensss!!!
ResponderEliminark wais les fotos panoramiques! Són xulissimes!!!
jo també vull una càmera com aquesta...
Un superpetó a tots dosss!!
SUS
xavi vaia pelos!!!!!
ResponderEliminarno hi han hairdressers al sudest asiàtic? o tens por de sortir més trasquilat que una ovella?
petons als dos!
Cris de Nájera (por si aca que els comentaris aquests no els controlo massa)
De fet, aixó que esteu fen, sols es pot fer cuan un es jove,deu nido!!!!!!!!!!!!!!!!
ResponderEliminarUna abreçade i molts petons
Hola, quitxalla! Unes fotos i uns comentaris molt adients. M'ha agradat molt aquest reportatge. Amb les pallisses dels viatges ... ara anar a Sant Feliu us semblarà com estar per casa, no?
ResponderEliminarQue disfruteu força i deixeu alguna cosa per l'any que ve!