Flores, Komodo, el Bromo i Bali

Intro del Xavi:

Doncs aquí tornem a ser, aquest cop desde Ubud (Bali), asseguts a un restaurant amb wifi, plovent a ratos, sentint el cd del restaurant per segona o tercera vegada i amb un banana lassi dels bons a la mà. Desprès de la espectacularitat del post passat aquest potser us decepcionarà una mica. Però veureu els dragons de Komodo, un volcà amb paisatge lunar i un mono començant a fer servir eines. Esperem que us agradi! I visca el Barça!!

Ester:

Dimecres 11 de maig: des de Lembata fins a Moni

Avui és el primer dia dels tants que farem en transport per creuar, de punta a punta, la illa de Flores. Primer hi hem d’arribar, per tant agafem un barco des de la illa de Lembata (on vam veure pescar dofins, recordeu?). Un cop arribem a Larantuka, busquem el bus públic intentant no deixar-nos enganyar pels locals que et volen portar en cotxe privat cobrant-te el doble. Us heu de imaginar un munt de gent esperant al port (que penses carai quans familiars que venen a donar la benvinguda) però no! Són taxistes i conductors de bus que lluiten perquè els triïs; la única cosa bona es que quan ja has dit que si estan encantats de portar-te la motxilla fins al bus (bàsicament perquè pel camí no canvis d’opinió i t’escapis jejeje). A Maumere hem de tornar a canviar de bus. Ja és de nit quan arribem a Moni, un poblet de muntanya proper al volcà Kelimutu, on demà hi anirem a fer una visita.

El relleu de la illa de Flores bàsicament està format per muntanyes, volcans, valls plenes de vegetació (la illa és súper verda amb tot de selva tropical) i una costa amb penya-segats i platges de sorra negre, per on passa només una carretera; per tant us heu d’imaginar amb una tartana de bus, pujant a 1000 metres per tornar a baixar amb un munt de corbes fins a nivell de mar i així anar pujant i baixant durant tot el trajecte (remarcant que vas a 35 ºC (suant com un porc, perdó, tots suant com porcs...), apretats als seients de darrere de tot, amb la música indonèsia estrident a tope i marejat per les curbes... fantàstic...). I a sobre el bus, després de tenir-nos esperant una hora a l’estació de bus, fa 10 metres de trajecte i s’atura a un mecànic a canviar la roda!! 20 minuts més a dins del bus aturats... però no ho podrien haver fet abans!!!! Aahhhhhhhhhhh.... respires fons i penses... això és indonèsia i és el que té si vols viatjar amb transport públic (of course erem els únics turistes, la majoria agafa els cotxes privats). 

Dijous 12 de maig: visita al Kelimutu

No fem cas als locals que ens diuen que el millor és anar a veure la sortida del sol al volcà, i direu perquè? Dons perquè t’has de llevar a les 4 de la matinada que aquí el sol surt molt d’hora!! Pero bueno, que fundamento! Que estem de vacances!! Així que a les 10:00 del matí (bona hora) agafem dos ojeks ( moto amb conductor) i ens porten fins a dalt de tot del Kelimutu. La gràcia d’aquest volcà és que hi ha tres cràters cada un amb un llac de diferent color. Es veu que la diferencia de colors ve donada per els diferents minerals en dissolució que hi ha a cada llac. Avui però, hi ha dos llacs que són del mateix color, turquesa i l’altre és negre. (hi ha un llac que va canviant de color: vermell, marró, groc... o com el vam veure nosaltres blau-turquesa). Es impressionant veure com el sol es reflexa ens els llacs, perquè l’aigua és súper densa i el color és súper intens, sembla com si fossin gotes de pintura en una paleta. Fem un cafè amb gínger al view point (es veu que és tradició) i de tornada baixem caminant fent una petita excursió, passant per poblets rurals amb casetes fetes de canyes de bambo i per cascades (i una sangonera se’m va estar apunt d’enganxar al peu! Sort que la vaig pillar a temps per enviar-la ben lluny, quin fàstic!!!!). Avui sopem un pastís tradicional de la regió fet de patata i verdura, està bo... però amb un tros petit ja et quedaves ben tip! Per tant, tot el que ens va sobrar ens el vam menjar per esmorzar el mati següent!

Divendres 13 de maig: bus a Riung

Avui un dia més de transport en bus públic. En aquest cas, al bus érem més sacs de patates que persones (deuen pagar pel billet les patates?¿?). Com diria la trinca... que l’home ve de la patata! Canviem de bus a Ende (on mengem a un dels pitjors restaurants del planeta, sinó de l’univers), és tal qual la foto: una estanteria amb menjar de 4 dies, i te’l planten tal qual davant fred i dur (així són tots els restaurants per locals aquí!). Mmmmm... per descomptat acompanyat amb un arròs blanc deliciós... Com sempre, tot i sortir d’hora del poblet, arribem que ja és de nit a la destinació. Per posar les coses més fàcils, el poble no té faroles i no veus ni un piju pels carrers. Com podem, trobem un restaurant amb un menú llarguíssim (del qual només en tenien dos plats en realitat) i me n’adono d’un petit gran inconvenient... el dixós poble té una plaga de cucs. No faré cap més comentari, ja us ho podeu imaginar.

Dissabte 14 de  maig: Riung

Riung és un poble de pescadors a la costa nord de Flores on hi ha un parc natural constituït per 21 illes. Contractem una barca de fusta perquè ens porti d’excursió i a fer snorkeling. La primera parada és una illa on hi ha un munt de ratpenats penjats dels arbres  i són enormes! Quin ginye! Quan es posen tots a volar fan molta impressió! Després anem a fer snorkeling a un punt on hi ha corall, veiem peixets de colors, tot i que res a veure amb l’snorkeling de Bira, aquí el corall esta molt trencat i no és tant maco. Acabem desembarcant a una illa deserta moníssima amb sorra blanca. Se’ns posa a ploure, així que marxem pitant cap al poble. 

Diumenge 15 de maig: bus cap a Bajawa

“Y seguimos la ruta del bacalaoo!”, avui un altre bus cap al següent poblet, Bajawa, aquet cop toca muntanya. La veritat és que d’aquest poble no en podem dir res, perquè vam arribar de nit i vam marxar el mati següent. L’únic que destacaria és que el Xavi es va posar a tocar l’organillo al restaurant on vam sopar i és que té monu de música...

Dilluns 16 de maig: bus cap a Ruteng

Au vinga! Seguimos! Avui fem una mica el pijo i agafem un d’aquests gips privats que també fan de transport (el tiu necessitava omplir el cotxe i ens ha fet un preu molt bo). La gràcia és que arribes abans perquè van més ràpid, clar que a costa de posar en perill la teva vida perquè aquesta gent són uns temerarisss! Passant a 100 per hora pel mig dels poblets...que jo patia per mi i per les cabres i gallines que hi havia pel camí. Per sort, arribem sans i estalvis a Ruteng, on només parem també per fer nit. Destacaria els espaguetis a la bolonyesa que ens vam jalar per sopar.. mmmmmm.. quans dies sense aquests grans privilegis! Com canvia la perspectiva de les coses viatjant així... valores un plat de pasta ben fet com si fos un plat de marisc!!

Dimarts 17 de maig: bus cap a Labuanbajo

Per fi! Avui arribem a l’altre extrem de la illa!!! I... patapamm! Patim un xoc osmòtic de guiris! Diria que durant aquests dies a Flores ens hem creuat amb 15-20 turistes i les comoditats eren escasses, en canvi aquí hi ha restaurants italians (mengem la millor pizza in ages!!), David Getta de fons, nenes que ens fan un ball tradicional “para guiris” mentre sopem... i es que ens apropem a Bali!! Aquest poblet és el punt de sortida de les excursions al parc de Komodo (us sonen uns dragonets de 2 metres?) i per tant hi ve a parar molt turisme. I com que som uns culs inquiets pues ja ens apuntem per demà a una excursió de dos dies per anar a veure les “sargantanes gegants”.

Dimecres 18 de maig: Parc Nacional de Komodo

L’excursió a Komodo la fem en una barca de fusta, tipus amb el que vam anar a Borneo per anar a veure els orangutants. El parc de Komodo està constituït per varies illes, la majoria desertes, alguna amb algun poblet de pescadors i dos (Rinca i Komodo) on viuen els dragonets. Al barco som sis: dos australians d’origen xino, un finlandès, un belga i nosaltres (ah! I la tripulació que son 4!). La primera parada la fem a la illa de Rinca, i sortim a la busqueda  dels espècimens únics al món. La primera sorpresa és que ja en trobem tot un grup sota la caseta dels rangers (mmm.. sospitós! Però si diuen que no els hi donen de menjar i que són salvatges...). Els animalons són realment grans!!! Els guies no deixen que t’hi acostis perquè es veu que et poden mossegar ( la visita no està recomanada a les noies amb la menstruació... que oloren les feromones! Per sort, no era el meu cas). Ens expliquen que la manera de caçar que tenen és mossegar a l’animal (búfal, bambi, pollastres salvatges que estan per la illa...) i els deixen escapar (son grans però tampoc com per matar a una vaca de bones a primeres!). Però llavors, sorpresa! La mossegadeta va amb regalet i es que hi ha tants bacteris a la saliva d’aquest dragonets que l’animal acaba morint de septicèmia (unes bellíssimes persones!). Així que allà estan, espaxurrats al sol i fent la migdiada. Millor així perquè si s’enfaden poden corre fins a 20Km/h! Fem un petit trekking per la illa esperant trobar algun més per entre els arbustos... però no tenim sort (tot hi que n’hi ha més de 1000 a la illa!). Bueno, demà tindrem una altra oportunitat a Komodo. Tornem a la barca, i anem cap a una altra illa on hi ha un escull de corall... com dir-ho... increïble!!! Mai havia vist una cosa així, amb tants de colors, de peixos... i el millor de tot! Veiem dues tortugues!! Quina passada nedar amb les tortugues, feien un metre de llarg!! I nedaven tranquil·lament entre el corall, com si ballessin. Molt maco! Hi havia un petit inconvenient però... que l’aigua estava més freda que els altres llocs on ens hem banyat i les corrents són fortíssimes! Et trobes que no avances i per tant et canses més ràpid. Quan ja vaig començar a tremolar i a estar ben arrugada vam tornar a la barca i vam anar a un raconet entre illes per ancorar i passar la nit. A l’hora de la posta de sol, hi havia ratpenats gegants que volaven per sobre del barco i que anaven d’una illa a una altra. La tripulació ens va preparar el sopar, vam xerrar molt amb els australians que ens van explicar els millors llocs per visitar a Australia i vam dormir tots plegats a coberta en matalassos al terra. I a mitja nit.... uns runquidus de cal Deu!!! Estava tothom despert... tripulació i tot... investigant vam descobrir que era el finlandès... total que el Xavi el va anar a despertar i llavors vam poder dormir tranquil·lament. 

Dijous 19 de maig: Parc Nacional de Komodo

A primera hora anem cap a la illa de Komodo, a la búsqueda de més dragonets. Comencem el trekking i quan arribem al punt més alt trobem un dragó prenent el sol, estirat sobre una pedra. Ens hi acostem fins a una distància prudent però de cop fa un moviment i com un esternut i tots fem un bot! Es veu que han de prendre el sol al matí perquè són de sang freda i no es poden autoregular la temperatura corporal. Per tant durant la nit perden molta calor i al migdia tornen a l’ombra perquè ja estan massa torrats. Quina vidorra! Tornant al barco, al mig del camí tornem a trobar un drago i aquest era dels grans! Súper maco, sobretot quan de cop s’aixeca poc a poc i comença a caminar (el nostre guia el toca amb un pal de fusta perquè no s’acosti), és impressionant! Són els “primos de zumosol” de les sargantanetes que tenim a casa! També en veiem alguns més prop de les casetes dels rangers. Tornem a la barca i anem cap al “manta point”. Es tracta d’un punt concret al mig del mar i entre illes on es concentren totes les mantes. Ens possem el tubo i les ulleres tot emocionats, i el Xavi es tira primer.

I collons! Al cap d’uns segons ja esta a l’altra punta! Hi ha una corrent impressionant! Total, que de cop el capità diu aquí aquí (ha vist una manta des de dalt) i em tiro jo allà mateix... miro... vaya telaaaaaaa! Una manta del copón! Uns 3 metres de llarg amb una boca gegant! Impressionant, nedant súper aprop d’ella tot i que em va agafar una mica de por i tot ehh! Que el bitxu era enorme i estava jo sola allà al mig del mar, amb molta corrent, el Xavi a l’altra punta, el barco a pendre pel cul, i el terra estava a una profunditat de 20 o 30 metres... quan em trobo amb el Xavi em diu que ell ha tingut un encuentro amb un tauró d’uns 2 metres (oh dear!!) el tauró ha marxat corrent clar (que no passa com a les pel·lícules! Però et ginyes igualment!) Jo vaig veure una manta més, i el Xavi un parell més i ja vam pujar al barco perquè estàvem petats de nedar contra corrent. Una de les coses més emocionants del viatge diria jo, de veritat!!! Després ens van portar a una illa, Kanawa, molt maca, petitoneta, envoltada de corall i on només hi ha uns bungalows, un restaurant i un moll amb una zona chillout a la punta. Anem a investigar i sembla que ens agrada molt per quedar-nos-hi uns dies! Demà hi tornarem! Fem una mica més d’snorkeling i ens trobem amb un banc de peixos, centenars, no no, diria que milers de peixos que es bellugaven tots junts com si es tractessin d’un sol cos. El Xavi va jugar una hora amb ells, intentant separar-los, però sempre tornaven a ajuntar-se. Molt divertit. De tornada a Luabanbajo estaven ben emocionants de les coses noves que havíem vist: dragons, mantes, banc de peixos, taurons... una excursió genial!

Xavi:

Divendres 20 de Maig:

Avui comencem uns dies ben diferents, portem setmanes i setmanes sense parar, amunt i avall, en busos, barcos, avions... així que ens mereixem un descans. Què us sembla si ens passem uns dies a una illa “desèrtica”? Pos vamos pallá. Agafem un barco desde Luabambajo i després d’una horeta arribem a la nostra illa: Kanawa, just la que vam visitar el dia anterior en el trip a Komodo. Des dels anys 80 que aquesta petita illa ha acollit turistes, però fins ara el negoci dels viatgers es compaginava amb la cria de perles, i a l’illa hi havia un petit taller dels perlers. Fa uns mesos dos italians, un holandès i un català de Lleida (que va sortir a Españoles por el mundo) van decidir comprar l’illa i renovar l’hotelet que estava bastant destartalat (val a dir que ja es dedicaven al negoci immobiliari/hoteler). Un dels italians es va instal·lar a la illa i fa de manager: s’encarrega de les renovacions, formació del personal, contacta amb els locals perquè no pesquin a la illa a canvi de classes d’anglès... i viu amb la seva dona, la seva mare i dos gossos ben grans. Total que la illa compta amb 12 bungalows, un restaurant i un centre de submarinisme en construcció. Està rodejada de corall, milers de peixos, mantes, i segons diuen, alguna tortuga i algun tauró. A més, com a curiositat local, també compta amb dos bambis locals. ¿¿¿??? No sabem pas com hi han arribat però a Komodo i a Rinca ja en vam veure. Ens passem la tarda llegint a l’hamaca i un cop es fa fosc m’apunto a una excursió per fer snorkeling de nit. L’Ester no s’apunta perquè creu que agafarà fred així que per primer cop en molt de temps passem un parell d’hores separats. La veritat és que bucejar de nit és molt diferent que de dia (no me digas??). Per començar hi ha molt menys peixos. Per no dir que gairabé no n’hi ha. Sí. Estan dormint. Entre les branques del corall per ser concrets. Per veure’ls portem unes llanternes submergibles força potents que també serveixen per localitzar-nos els uns als altres. També és cert que prestes molta més atenció a les coses petites del corall, als colors i al plàncton (incloent cucs flotant d’un pam de llarg). Nice, veeery nice... però en general és podria dir que l’Ester no es va perdre res.

Dissabte 21-Dilluns 23 de Maig:

Doncs en general diríem que són dies de mandritis. Ens llevem quan ens llevem, ens estirem a l’hamaca, llegim, veiem les postes de sol, mirem películes a l’ordinador al vespre, fem snorkeling... com a punt a destacar del buceig és que trobem unes “almejes” gegants, de mig metre més o menys. N’hi de mortes però també de vives! I si acostes el peu de pato a l’entrada (estan mig obertes), es tanquen de cop! I pobre de tu si t’enxampa el peu!! També vam veure unes sèpies gegants (30 o 40 cm més o menys) que canvien de color i forma: quan estan prop de les roques són marrons a taques i tenen com rugositats que els surten com si fossin punxes, però quan van cap a la sorra blanca... flops! Canvien de color ràpidament al blanc i els bultos desapareixen! Vam veure inclús com dos d’elles es baralleven: van obrir els tentacles i la coberta, es van enganxar l’una a l’altre amb moviments ràpids i cadascuna se’n va anar en una direcció diferent. Uauuuu!! Els àpats els feiem tots al restaurant de l’illa. Es notava que els nous propietaris eren europeus: no sabeu el que trobàvem a faltar una amanida de tomàquet amb vinagre de Mòdena i oli d’oliva verge (Hacendado)!!! Cada dinar o sopar ens demanàvem de primer amanida de tomàquet amb tonyina. Com ho trobàvem a faltar!! De segon... espaguetis, o calamars a la romana, o peix a la brasa... lo bo de menjar cada dia al mateix lloc és que al final saps què és el que fan realment bo (l’arròs fregit, que també és típic de per aquí, no valia res). Total que mentre esperàvem a que ens portessin els plats en viciàvem al Remigi que genera molta menys discòrdia que no pas el Ràpid. I sense adonar-nos-en se’ns van passar els dies (amb els corresponents canvis d’humor i insomni degut a les pastilles de la Malaria).

Dimarts 24 de Maig:

Dia de transports per excel·lència: barco-furgoneta-avió-taxi-bus-ferri-bus. Jeje. Sortim a les 6:30 del matí de Kanawa. Després d’una hora de barco arribem a luabanbajo on una furgoneta que fa de bus (conegudes a Indonèsia com a “Bemo”) ens porta a l’aeroport. L’avió ens deixa a  l’aeroport de Denpassar (Bali), on pillem un taxi cap a l’estació d’autobusos. Dinem i cap a les 14:00 sortim en direcció Java. Em direu “no hi havieu estat ja??”. Si, però ens vam deixar el Bromo, un volcà molt xulo que està a l’Est de la illa i que per motius d’horaris del barco cap a Borneo junt amb la curta durada de la visa ens vam haver de saltar. Total que creuem la illa de Bali en bus i arribem a un port on el bus puja a un ferri. Una hora més tard estem Java. Seguim el trajecte en bus fins arribar a Probolingo i a dormir (24:00 hora local). I encara ens ofereixen anar a visitar el volcà la matinada següent!!! No way!

Dimecres 25 de Maig:

Ens llevem a quarts de 10 i anem cap a l’estació de busos. Pillem un bus mig públic (preu intermig) i en menys de dues hores arribem a Cemoro Lawang, un poble al peu (o més ben dit, a la boca) del volcà. Passegem pel poble intentant no empassar massa pols volcànica (el Bromo va entrar en erupció el passat desembre i encara treu fum) i anem a dormir d’hora que l’endemà ens hem de llevar a les 4.

Dijous 26 de Maig:

Avui és un dia d’aquells durs. Ens llevem a les 4 de la matinada i pujem a les Ojek (moto-taxi) que ens acosten a un punt de vista panoràmica. Acabem de fer l’últim tros a peu (dos quarts de 5 del matí) mentre veiem tota una cua de 4X4 portant guiris cap a dalt. És bastant surrealista: motos, cotxes, cavalls, gent a peu... tothom en processó a veure la sortida del sol. Quan arribem a dalt ens esperen 50 guiris més i uns quants locals que venen tot el que puguis necessitar (galetes, cafè, té, noodles, tietes... (no, això no)). I a esperar. Perquè el sol no surt fins a quarts de 6.

I com que el Bromo està dins una caldera, hem d’esperar encara més perquè el sol hi toqui de plè... total que les fotos més maques no les fem fins a les 7 o quarts de 8... així que si mai aneu al Bromo, no cal que us foteu el madrugón, si arribeu allí a les 6 ja haureu fet el fet. La veritat és que és molt xulo, i no et cansaries de fer fotos, però al final toca marxar i anar encara més a prop: a dins de la caldera. Les motos ens hi acosten en un plis i creuem tot el fossar fins ben bé la boca del volcà. Curiosament, allí s’hi troba un temple hindú cobert de cendres i pols que deu haver aguantat uns quants sotracs i alguna que altra pedrada. De dins el cràter surt una bona fumarola i se sent com rugeix. I de tant en tant s’atura el soroll... i direu: quan fa soroll fa més por que quan no en fa. Doncs no. Quan s’atura el soroll instintivament mires no fos cas que s’hagués encallat i que faci un pet dels bons!!!! A les 9 tornem cap al poble i comencem el via crucis de tornada cap a Bali. Primer pillem una furgo-bus cap a Probolingo. Aquesta és de locals: dones que van al mercat a vendre i comprar verdures, farina, ous... anem tant apretats que fins i tot n’hi ha un que va penjat de la porta amb el cosa a fora. Un cop a Probolingo passem a una furgo de guiris que ens deixa al ferri. Creuem de Java a Bali i agafem una altra furgo fins a Ubud.

Divendres 27 de Maig:

Hora d’arribada 01:30 de la matinada. Fa gairabé 24 hores que ens hem llevat i curiosament a les furgos de guiris es dorm molt pitjor (o no es dorm) comparat amb el busos de locals. A aquestes hores tot està tancat. Entrem a varis hostals i no hi ha ningú per rebre’ns. A més d’un cridem per despertar al personal però els preus que ens diuen resulten massa cars. Ens arribem a plantejar de colar-nos a una habitació d’un lloc que sembla més barat i pagar l’endemà. Però al final algú surt a rebre’ns i dormim de legals a bon preu (12 € els dos i amb aigua calenta!!!).Durant el dia vam matar el burro amb un punxó des de que ens vam llevar fins a tornar a dormir. Res de bo  a part de comprar champú . No tenim fotos ni res que pugui indicar què vam fer (i només han passat 4 dies fins ara que escric el blog...).

Dissabte 28 de Maig:

Just avui fa un any que vaig deixar la feina. Crec que em comencen a passar pel cap pensaments de responsabilitat. Haurem de tornar a fer algo de bo algun dia! Però encara no toca. Ens passem el dia passejant pel poble, comprem llibres per llegir a Austràlia i donem un tomb pels camps d’arròs dels voltant d’Ubud. Una de les “atraccions” del poble és un parc públic ple de macacos on hi ha un parell de temples hindús. L’atracció no són els temples sino els macacos!! N’hi ha més de 100 que corren amunt i avall en bandes. A vegades s’ataquen entre ells, o es fan pessigolles o corren tots de cops... en vam veure un que estava intentant obrir una llavor amb una pedra. El tio no se’n sortia: picava la nou contra el terra, picava la nou contra la pedra, rascava la pedra i la nou contra el terra, picava la pedra contra la nou però se li relliscava... em va fer pensar que si algú amb tecnologia molt superior ens veiés intentar resoldre el tema de l’energia, la cura del càncer o tantes altres coses se sentiria igual que jo. Per cert, li vaig intentar donar un cop de mà però em va treure les dents així que vaig deixar que passés uns quants anys més intentant resoldre-ho. Tornant a Ubud, les cases són molt xules, com mig fortificades, quasi totes amb pati interior i un temple a dins, i a vegades hi tenen quadres o escultures que encara els donen un toc més bohemi. Està ple ple ple de guiris però hi ha espai per a tothom i no ens fem nosa.

Diumenge 29 de Maig:

L’Ester és molt més culé que jo així que em fa estar despert fins a les 4:30 hora local per veure el partit del Barça a un dels bars del poble. BARÇA!!! Va valer la pena i al matí següent tampoc teníem tanta son. Per fer alguna cosa de bo vam anar a un museu de pintors locals. Jo no entenc gaire de pintura.

Dilluns 30 i Dimarts 31 de Maig:

Matem el burro amb un punxó. Dilluns a mitja tarda anem a veure un ball tradicional balinès. Jo no entenc gaire de ball. De música una mica. Estava afinat. A l’Ester li va agradar bastant.  Com a activitats complementaries anem a correus i escrivim el blog.

Dimecres 1 de Juny:

Encara no ha passat però és previsible: matarem el burro amb un punxó tot el matí, anirem en bemo fins a Kuta on passarem la nit per estar més a prop de l’aeroport, i ens trobarem amb una amiga de l’Ester i el seu novio: l’Helena i el Quico. I la resta ja serà el següent post desde Austràlia!!

Com sempre que tanquem una etapa, us deixem amb la ruta que hem seguit desde Kuala Lumpur fins a Bali amb el batibull de transports. Han estat una mica més de dos mesos desde que vam trepitjar les torres petronas i la despesa mitjana ha estat de 28 euros per dia all included. Una abraçada ben forta!!!!