Sulawesi i Flores

Xavi:

Estimats i estimades, ja som aquí de nou. Ara ens trobem a la vora de Komodo, a un bar amb forta influència de l'ambient de Bali, música country en directe, pizzes, mojitos i shishas! Però us garantitzem que en aquest post no hi trobareu res de tot això... més aviat al revés: costums i tradicions milenàries, amb algunes escenes sanguinolentes que poden ferir els més sensibles. No us espanteu, no es tracta ni de caníbals ni de sacrificis humans!!! Però si que veureu algun animal patint. Parlant d'animals! Us devem un video de la pitó devorant el colom que vam veure a un parc de Singapur!!! (en vivo) El van grabar els francesos perquè se'ns va acabar la bateria però es lo mismo!! Disfruteu amb la lectura i els videos!!

Ester:

Dimarts 19 d’abril: Makassar

Tot just ahir vam arribar a la illa de Sulawesi , a Makassar. Ufff ja feia dies que no podíem estar tranquil·lets en un lloc, així que ens allotgem en un bon hotel, amb aire acondicionat, TV i sobretot: WIFI. (recordeu que a Java i Borneo vam anar moooollttt de bòlit!). Ens passem el matí connectats i fem un recompte de les coses que hem de fer: anar a la oficina d’immigració per tornar a intentar extendre la visa per un altre mes, tenir una cita amb un guia recomanat per la Ivet per visitar la zona de Tana Toraja (cap al nord de Sulawesi), fer una rentadora i anar a l’hospital perquè ens facin un certificat mèdic per demanar una working holiday visa per Nova Zelanda (ho hem d’enviar com a molt tard demà!! com sempre a últim moment). La primera cosa de la llista ja no surt com hauria de sortir: resulta que fa poc van canviar de lloc l’oficina d’immigració i no estava on la nostra guia deia, sinó que a uns 15 km lluny. Doncs ja no hi som a temps! Ens trobem amb el guia, l’Elvis, i de seguida ens cau molt bé i quedem en que farem un trekking de tres dies pel nord i que després anirem al seu poble per passar uns dies a casa seva. El moment rentadora tampoc té desperdici, i es que a indonesia no et pares de sorpendre: els de l’hotel on anem a demanar que ens facin la laundry no parlen anglès, i a més el preu es per peça de roba (no per kg). Així que no se’ls acut una altra cosa que portar-nos al restaurant de l’hotel, tirar tota la nostra roba bruta per terra i començar a comptar peça per peça el que portàvem, calçotets i mini calcetes meves incluides! Quina vergonya!! Els nois allà mirant-se uns calçotets pijama del Xavi que no hi havia manera de classificar-los on tocava, les meves calces una per una repassant (tenen bastanta menus roba que els calçotets del Xavi, així que encara hauria d’haver regatejat que em baixessin el preu). Les tovalloles del Decathlon de colors, no sabien pas que eren, i va i el noi se la posa de faldilla i ens diu: sari?¿? i jo si si noi, jo això m’ho acostumo a enrotllar a les cames i vaig pel carrer amb això com un sari. Un show! A l’hospital, les coses no tornen a anar com volíem i resulta que quan arribem el doctor ja havia marxat (of course havíem telefonat abans per saber quan hi seria, però aquí no ten pots fiar de ningú! Així funciona el país).  Per oblidar les penes, tornem a sopar al restaurant on vam menjar el peixet, les gambes i el cranc. A repetir la mariscada!!!

Dimecres 20 d’abril: Makassar

Dia de gestions. Ens llevem a les 6:00h del matí i fem l’aplicació on- line per la visa a Nova Zelanda, anem a l’hospital. Quedem amb l’Elvis que ens ajuda a arribar a la oficina d’immigració i a entendre’ns amb el personal i el que entenem es que avui tampoc podrem fer l’extensió, perquè ens demanen una còpia del billet de sortida. Tornem a l’hospital, anem a correus... qui a dit que la vida del turista sigui fàcil! Tarda de sosiego i soparet bo amb peixet fresc.

Dijous 21 d’abril: cap a Rentepao

Agafem un bus a les 10:00h del matí en direcció nord, cap a la zona on farem el trekking. Els Torajas són un poblat amb un cultura i tradicions dignes de documental del nacional geographic. Molts han adoptat la religió i costums cristianes en vida, però pel que fa a la mort segueixen fent el que fa segles que fan: viuen i treballen per poder pagar una bona cerimònia funerària al modo tradicional: tres dies de festa (o més)  on venen tots els familiars del mort, ofrenes a la família: búfals, porcs i el més curiós de tot sacrifici d’animals i és que la gent creu que en el més enllà hi ha vida, i que han de gastar tants diners com puguin perquè així el mort viurà millor en el cel. A més, aquesta gent bàsicament viuen de l’arròs, així que es tracta d’una zona extremadament verda perquè allà on mires hi ha camps d’arròs plans o en forma de terrassa. Però no adalantem aconteixements ,todo a su tiempo.  Arribem al poble principal de la zona al tard, sopem i a dormir.

Divendres 22 d’abril: Tana Toraja

Tot xino xano amb el nostra guia Elvis i travessant camps d’arròs, anem a visitar el poblet de Ke’Te Kesu on hi ha tot de típiques cases tradicionals Toraja (d’aquestes cases n’hi ha per tot arreu de la zona, se’n segueixen construint i realment la gent hi viu). La mitologia toraja diu que els seus ancestres van arribar amb barco des del sud i per un riu, i per recordar-ho tots els sostres de les cases i dels magatzems d’arròs tenen forma de vaixell. És espectacular. Però hi ha una condició i es que només els nobles poden construir aquests tipus de cases tradicionals. (els no tant nobles només poden construir magatzems d’arròs en forma de vaixell i els pobres ni aixó, palla o teules si es que tenen sort). Com més banyes de búfal tenen penjades les cases tradicionals, més estatus té la família. I es que aquí per ser realment Toraja has de ser ric: només un búfal que acabaran decapitant a la cerimònia ja val entre 8 i 10.000 euros!!! (com si compressin un cotxe per estimbar-lo contra la paret). Com que per aquí la mort és el tema de moda, anem a veure també on posen els morts després d’aquestes grans cerimònies. Abans bàsicament penjaven els taüts a les roques d’una muntanya. Com que creuen que els difunts se’n poden portar possessions, doncs allà dins hi posen de tot. Com que va donar peu als saquejadors de tombes a rondar per allà (vaya professió!), ara els enterren a dins d’unes coves que després tanquen (o com ens vam trobar en una, o no). A vegades a la porta de la cova hi posen unes estàtues en imatge del mort. Total, que rodant nosaltres per les coves, vam trobar des d’ossos (un munt d’ossos vull dir, fèmurs, clavícules, radis, cúbits) fins a calaveres allà ven posadetes, llistins telefònics, es veu que els morts necessiten els números per trucar de tant en tant als seus veïns, cigarrets, eines per treballar (ostresssssss ara resulta que inclús mort has de treballar!!), begudes... fins i tot el guia ens va explicar que a vegades hi posen el mòbil també per allò d’estar localitzat saps? Un missatget per l’aniversari, una trucada perduda de tant en tant, felicitacions de nadal... no s’han donat casos de que es retorni la trucada, menus mal. El nostre guia creia en els fantasmes (molts gent de per aquí hi creu) i en aquest escenari  que t’expliquin una historia de fantasmes... va acabar d’arrodonir el dia. Molt interessant!!

Dissabte 23 d’abril: trekking Tana Toraja – Limbong.

Avui comencem a caminar. Nosaltres, el guia i un pobre porteador que amb una canya de bambo a l’esquena porta penjat tot el nostre menjar i aigua que necessitem. El paisatge és preciós: selva, camps d’arròs inacabables, búfals, cases tradicionals per tot arreu, poblets perduts, nens corrents a munt i avall i dient-nos hello, pagesos recollint la collita... coses de poble. El Xavi anar recollint llavors de tots els fruits tropicals que troba: del cacau, del cafè, la papaya... ell diu quan estiguem a Austràlia plantarà tot això a la furgo. Jo ja li he dit que els testos al sostre que si no no hi cabrem així que ja veurem si floreix alguna cosa de bo (per cert, d’on li ve la vena de pagès?¿?).

Ahh, vull fer un petit incís: ja tenim billets cap a Austràlia! O sigui que si!! finalment posarem els peus a les Antípodes!! (això serà el 2 de juny). Anem a parar a un petit poblet, Limbong, on passem la nit a una casa tradicional, que per fer-ho més tradicional encara, la família té un mort a casa ( per sort, era una família força noble i es podien permetre una altra casa pel difunt). I es que aquí un cop mort per ser enterrat has d’esperar a casa a que els teus fills recullin els diners necessaris per preparar una bona cerimònia. Així que primer només et fan una missa i després a esperar. Sopem i dormim plàcidament en uns matalassos al terra al segon pis de la casa.

Diumenge 24 d’abril: trekking Tana Toraja – Batutumonga

Un cop llevats i esmorzats seguim el nostre camí. Pels camps d’arròs ens anem creuant a gent que van cap a missa (avui és diumenge de setmana santa!!). Com que encara  és estació humida, hi ha un munt de rius i cascades per tot arreu. També implica que molts camins estan enfangats (vam acabar com els purquets de bruts!) i relliscosos (ens vam emportar alguna que altra patacada). Arribem a l’hora de dinar al poblet on em de passar la nit. Té unes vistes molt maques de la vall on hi ha el poble de Rentepao i un munt de camps d’arròs al voltant. Ens passem la tarda jugant a cartes.  La veritat és que per les tardes no es pot fer una altre cosa perquè quan es fan les 15:00 o les 16:00h es posa a ploure a bots i barrals i no para fins a la nit. Així que “treballem” jornada intensiva.  Avui ens allotgem en un hotel però també dormim en una casa tradicional. A les 22:00 a dormir perquè el generador de llum també es posa a dormir!

Dilluns 25 d’abril: trekking Tana Toraja – Rentepao

És l’últim dia de trekking i ja anem de baixada. Pel camí anem passant poblets i escoles d’on surten tot de nens que ens segueixen, de fet aquests nens fan un trekking cada dia perquè molts d’ells viuen a kms de l’escola i s’han de patajar les pujades i baixades cada dia. El Xavi de tant en tant es fa el despistat i llavors els hi va un bon susto i els nens surten corrents, molt graciós. Arribem per l’hora de dinar al poble principal (s’ha de dir que els últims km els fem amb transport públic) i busquem un hotel per allotjar-nos. Com sempre, anem de cara a l’habitació més barata de totes i per tant més ronyosa, fosca, amb humitats, amb una pica que no funciona, matalassos durs etc etc. Després de veure els paisatges que hem vist, d’estar a l’aire lliure durant tres dies, ens deprimim una mica en aquesta habitació. A més, resulta que hi ha un canvi de plans i no podem anar al poblet del guia perquè les seves filles s’han posat bastant malaltes i han de tornar. Total, acabem canviant a una habitació millor, ens fem una bona dutxa d’aigua calenta (feia més d’un mes que no ens dutxavem , ojo! Que no ens dutxavem amb aigua calenta ehhh!- des de Cambotja!) i ens prenem les coses en calma i filosofia: ens quedem tirants al llit mandrejant tota la tarda.

Dimarts 26 d’abril: pels voltants de Rentepao

La zona ens encanta, el paisatge és preciós, la gent encantadora (res a veure amb l’estrès que portàvem des de Java i Borneo) així que decidim quedar-nos uns dies més per aquí a la nostra bola. A més, encara hem de trobar una cerimònia funerària!!! El kit de la qüestió és que amb un guia que es conegui la zona, sàpiga on són els funerals i et porti amunt i avall és fàcil, sense guia la cosa es complica. Però nosaltres ja hem pagat un guia durant tres dies, ja ens ha explicat tot el que s’ha de saber, costums i tradicions del poble... així que decidim aventurar-nos i anar per lliure i trobar una cerimònia fent servir el nostre sisè sentit (i algunes pistes dels locals). Lloguem una scooter i comencem a voltar per la zona pels camins destartalats, amb forats i mig inundats. Per no haver conduït mai una moto (bueno, amb la única experiència d’anar amb moto per Goa, a la India, que potser equival a una vida de carnet) el Xavi se’n surt estupendament!!! A part d’algun batxe que ens vam menjar amb patates. No tenim sort i les pistes que ens indicaven a una cerimònia del poble del costat resulta que va ser ahir i ens trobem que ho estan recollint tot. La cosa no és fàcil, a part dels guies locals (els quals no et facilitaran la informació desinteressadament) els locals en prou feines saben que passa a la casa del veí i menys qui celebra una cerimònia a km de distància. Tot i això, no perdem el dia i anem a visitar el mercat setmanal de Rentepao on més de 500 búfals i porcs es posen a la venta a les famílies torajes que han de preparar funerals. Com ja us he explicat van ben cars depenent del pes i de la guapura (resulta que els albinos amb taques son els més buscats). Passant entre tifes de búfal i reben més d’un cop de cua, travessem l’enorme mercat. Intentem regatejar amb algun venedor el preu del búfal, però acabem pensant que serà una mica difícil de carregar-lo a la maleta, així que ja ens gastarem els diners amb una altra cosa. Quan ens cansem de veure búfals, anem cap a altres poblets i altres llocs turístics on hi ha tombes penjades a la roca, estàtues tau tau i coves amb óssos (en una no ens vam atrevir ni a entrar perquè anàvem sense llanterna i feia una por de cal deu). També visitem les baby graves, un arbre on la gent hi enterrava els cossos dels bebès que morien. Llavors tancaven el forat amb una porteta de fusta. En aquest lloc trobem una parella de Madrid que porten un guia que parla espanyol i que desinteressadament ens diu que demà hi ha una cerimònia funerària a un poble perdut entre les muntanyes. Serà qüestió de demà provar-ho!! De tornada ens cau tot el xàfec a sobre, per sort ens espera una tarda de dutxa calenta i relax.

Dimecres 27 d’abril: cerimònia funerària

Ens llevem ben d’hora, agafem la moto i amb una única foto d’un mapa a la càmera ens aventurem a la búsqueda del poble (més aviat família) que celebra el funeral. Pobre gent, només els hi faltava això, els turistes fent fotos de la qüestió. Però ja deuen estar més que acostumats, a més, creuen que com més gent va al funeral millor vida tindrà el mort a l’altra banda. Així que, mentre no fiquis molt els nassos i la càmera on no se’t demana i els hi portis alguns paquets de cigarrets, els hi fa gràcia que estiguis per allà. Bueno, ja ens teniu amb la moto pels camins aquests desèrtics, sense cap indicació ni seguretat de que la info fos certa, però segons els nostres sentits en direcció al poble recomanat. I vualà, de cop ens trobem amb la proba irrefutable de que anem en bona direcció: un camió carregat amb gent que vesteix de negre i que porten porcs. Els hi preguntem: festa, búfals (amb el gesto de degollar...)? Ya ya cap allà! Ho em trobatt!!! Som els primers turistes d’arribar (més tard arribaran els pijos que van amb guia) i deu ni do! Es tracta d’una família de la noblesa (tenen un menisc al pati on lliguen els búfals i això es signe de riquesa segons ens va explicar el guia) i hi ha centenars de convidats. Cada família o clan fan una processó cap al mort, portant porcs lligats en canyes de bambo i liderats per un avi que feia de mestre de cerimònies i que estava una mica locu perquè es posava a cridar tot d’una (hi havia uns altaveus que de tant en tant també en sortia com un riure estrident, una cosa ben rara). Llavors tots els homes de la família fan una rollana i es posen a cantar uns salms. Un dels cops el Xavi va ser cridat per un d’aquets homes i ja el teniu allà sota el sol, amb la calor que feia, allà de peu cantant i donant voltes “dandolo todo”. El pati està ple de “palcos” amb un número, i cada família té el seu. A mig matí reparteixen cafés i tés i així van fent, anar reben famílies i famílies. I es que resulta que avui és el primer dia de la cerimònia i per tant el “receiving guests”. Quan es fan les 12:00h es veu que a la gent li comença a agafar gana i de cop i volta comencem a sentir una oloreta a socarrim i un fum que surt d’un racó: a començat l’hora de matar i cuinar els porcs per alimentar tota aquesta gentada (unes 300 o més persones).  Allà, sobre fulles de bambo:  costelles de porc, orelles de porc, la cuixa... tot ben higiènic. I sense previ avís (casi ens ho perdem) arriba el moment culminant (sobretot per nosaltres, és el que tant esperàvem veure!) el sacrifici del pobre búfal. El lliguen al menisc i ganivetada al coll. El noi encarregat no en devia tenir ni idea, no va tallar profundament i l’animal va estar agonitzant durant 4 o 5 minuts. Vinga rajar sang del coll, tipu peli Kill Bill del Quentin Tarantino. Segons el Xavi: so disgusting! No hi ha paraules per descriure-ho així que aquí teniu el link del vídeo perquè ho pugueu veure amb els vostres propis ulls. El Xavi pàl·lid que casi em cau rodó a terra, jo allà fent el vídeo i el pobre animal que no hi havia manera de que es morís. Finalment, l’animal va caure a terra i ja no es va tornar a aixecar, el van començar a obrir i a la cassola! Espero que almenys els hi sortís un bon rostit. Nosaltres ja havíem fet la feina, així que després d’això, amb el cuerpo que se’ns va quedar, vam marxar a dinar. En un restaurant amb vistes als arrossals i presenciant una competició infantil de música amb canyes de bambo, vam menjar de tot menys búfal.

Dijous 28 d’abril: cerimònia funerària

Resulta que ahir no en vam tenir prou de sang i com a bons turistes que som, volíem veure el segon dia de la cerimònia: el dia més important per ells quan maten a 7 búfals dels grans (el d’ahir era un de petitonet, per anar obrint boca). Tornem a agafar la moto, tornem a fer la hora i mitja de camí, i quan arribem a la gran festa (ja erem com de la família, per part de la novia) resulta que l’han cancel·lat perquè hi ha familiars que encara estan de camí, demà seguiran amb la festa. Iujuuuuuu!! Ens quedem amb un bon pam de nas. Pues nada, a buscar una altra cerimònia, volem veure sang i fetge! I la trobem (a l’altra punta)! Quan arribem ens ofereixen arròs i porc; ens mengem l’arròs però el porc, visto lo visto amb la netedat en que cuinen, no gràcies. No hi havia menisc al pati aquest cop, però igualment hi havia un munt de gent, bevent contents i feliços a cada palco. I al cap d’una estona, comencen a sortir búfals al pati, ara ja sabem com acaba la història. Jo no els hi miro als ulls, que si no els hi agafo carinyu. Total, un cop més ganivetada i a rajar sang, aquest cop el noi encara ho fa pitjor i l’animal es deslliga i comença a corre pel pati amb el cap mig penjant. Molt desagradable. En maten dos més, gràcies a deu aquest cop millor i cauen fulminats al cap d’uns segons. També maten davant nostre uns quants porcs a ganivetades, a un l’obren i tot quan encara estava viu... espero que ningú llegeixi el nostre blog mentre dini o sopi... Ara si que si, ja en tenim prou de sang i de patiment, ja podem marxar tranquils cap una altra banda, ja hem vist el que és una cerimònia funerària típica dels Toraja. De debò, una experiència única en el viatge. Per la nit, agafem un bus cap Makassar.  

Xavi:

Divendres 29 d’Abril:

Doncs arribem a Macassar a les 6 de la matinada, després d’un bus nit d’aquests que tant ens agrada. Anem directes a la oficina d’immigració per fer l’extensió de visa. En principi per fer l’extensió cal anar a la oficina tres cops: 1 per fer la sol·licitud, un altre per pagar, i un tercer per recollir la visa. És un d’aquells malsons burocràtics digne de les 12 proves d’Astèrix i Obèlix. Ara bé, si tens 5 euros més et pots estalviar el segon dia. En lloc de pagar al caixer, pagues a la administrativa i només cal que tornis a recollir els passaports. D’això se’n diu corrupció? Suposo que si. De fet en algun lloc hem llegit que Indonèsia està en el top de les llistes de corrupció. Metges, profes, administratius, polis... tots volen una miqueta més del que reben oficialment. Segurament la classe dirigent i els polítics estan al marge d’aquestes pràctiques. Anyway, agafem el cotxe-bus que ens ha de portar a Bira i, surprise, tant bon punt engeguem, directes cap a boxes a canviar la roda. És una cosa mai vista! Ja ens havíem trobat que els busos just en sortir paren a la benzinera, però que parin per canviar la roda!! No ens deixem de sorprendre. Total que després de 6 hores de carretera infernal arribem a destinació. Un hotelet a un turó amb vistes a la platja i el poble.

Dissabte 30 d’Abril:

Avui estem de mandritis total. Les 24 hores de transport desde Rantepao fins a Bira ens han deixat fora de combat així que dormim fins tard i ens dediquem a llegir, jugar a les cartes , passejar pel poblet... a l’hotel hem conegut una parella d’Alemanys amb qui ens passem el vespre jugant a l’UNO i xerrant dels viatges. Abans d’anar a dormir avui toca una  petita novetat: començar a prendre la pastilla per prevenir la malaria (s’ha de començar a prendre una setmana abans d’arribar a la zona de risc, i en una setmana anirem a Flores, la zona de més risc de tot el viatge).

Diumenge 1 de Maig:

El tema de la pastilla són els efectes secundaris. Pot causar malsons, transtorns emocionals, mal de cap... a nosaltres ens dóna mal de cap i malestar general, tipus ressaca de les fortes, fent que el diumenge estiguem fora de combat. Així que seguim amb la mandritis, la lectura i l’UNO. Després de dinar però, ens veiem amb forces com per anar a donar un volt per la platja amb els alemanys i fer algunes fotos. Al vespre arriben nous hostes i amigablement els convidem a jugar a l’UNO. En general els nois perdem així que ens compinxem i fem nois contra noies... i comencem a sumar punts. Com rabien les noies! Per sopar fem una tonyina a la brasa que està per llepar-se el colze!

Dilluns 2 de Maig:

Avui toca un snorkeling trip. Anem tota una colla equipats amb les ulleres de busseig i els patos i pugem a un barco de pescadors fins a la illa del davant. Jo vaig amb lentilles perquè sinó ja sabeu que no veig tres en un burro. I res, saltem a l’aigua i flipa!! Un munt de colors, peixets i peixots, corall verd, blau, vermell...no hem vist mai res de semblant! Ens passem una bona hora explorant la zona i fins i tot veiem una manta i un tauró!!! Tornem al barco i anem cap a la platja de la illa. Hi viu gent i hi ha una mena de restaurant així que demanem el que tenen: peix a brasa! Boníssim!! Ens posem les botes i tornem a fer una mica més de busseig. Aquest cop ens sorprèn un calamar o una sèpia del tamany d’un gat. A més hem fet amics: un peixet petit ens segueix tota l’estona al voltant del braç, la cintura, la cama, el coll... primer va amb mi i al cap d’una estona amb l’Ester... i ens segueix fins que sortim de l’aigua! Al vespre seguim amb l’UNO amb la resta de backpackers, avui guanyen les noies.

Dimarts 3 de maig:

Avui dia de platja. Demanem un packed lunch i caminem per la vora... de seguida ens trobem amb l’aigua fins al coll perquè la marea està alta i l’aigua arriba fins a les roques, però nosaltres seguim, erre que erre, amb la motxilla al cap i anar fent... és una platja llarguíssima, amb vaques, cabres, palmeres, crancs... l’aigua sembla de piscina i fot una calda que te torras, així que anem buscant l’ombra. Parem per dinar al cap d’una horeta de caminar. No hi ha ningú i és molt silenciós. Al davant veiem la illa on ahir fèiem les nostres capbussades amb les ulleres de busseig. Avui hem tornat a llogar l’equip així que m’aventuro mar endins mentre l’Ester comença amb el fried rice. Després de passar sobre d’una praderia d’herba marina arribo al corall. No té res a veure amb el d’ahir: està molt fet malbé, l’aigua és més tèrbola i no hi ha tants peixos; així que li estalvio a l’Ester la matada d’arribar-hi nedant. De tornada cap al poble la marea ja està més baixa i no cal fer peripècies, però ens trobem una colla d’indonesis-paparazzis que ens acribillen a fotos i la mateixa conversa de cada trobada: d’on ets? Com et dius? És ben curiós.

I vinga fotos. Amb el mòvil amb la càmera, ara amb les noies, ara els nois, ara els grans, ara els petits, ara d’un en un... i no els diràs que no... ja quan estem a punt d’arribar a l’hostal, tenim un encontre inesperat: un gall. I direu, quin problema pots tenir amb un gall? Doncs cap, a no ser que estigui entrenat per a lluita de galls i tingui ànsies de protegir el corral... total que ens barra el pas. Nosaltres seguim endavant com si res, però el paio obre les plomes del coll (com a parc juràssic) i fa un intent de picar-me. Ves per on que el meu instint em deia que anés amb compte així que anava mig preparat i li dono un bon cop de peu. Però el tio segueix intentant-ho. I clar, tu tampoc li vols fer mal, perquè deu ser d’algú, i aquest algú el deu voler per jugar a les lluites de galls o per fer pollets... així que intento anar-lo apartant amb el peu però no hi ha manera... el tio està convençut a no deixar-nos passar. Al final decidim cridar al propietari, que agafa una pedra i li tira sense ànim de tocar-lo... i el gall se’n va cap al corral...sóc ben ve de ciutat! Quan arribem a l’hostal els altres guiris ens diuen que també han tingut problemes amb el gall, i la mestressa ens ensenya una picada a la cama que per menys d’això a casa ja hi hauria judici pel mig... però és un poble, i segurament són cosins. 

Dimecres 4 de Maig:

A les 6 del matí estem en peu de guerra per agafar el bus de tornada a Macassar. En principi ens ha de venir a buscar a l’hotel però s’està apalancant i fa més de mitja hora tard... estem una mica nerviosos perquè hem d’arribar a Macassar abans de que tanquin l’oficina d’inmigració i recollir la visa...i a més ens hem llevat a quarts de 6!! Total que acabem sortint a les 7. La carretera no ha millorat des que vam venir, ara fa menys d’una setmana. Segueixen havent-hi tants forats, trossos sense asfaltar i pedrotes varies que fa uns dies. Inclús potser algun més! La noia d’immigració ens rep amb els braços oberts i ens dóna la visa. Per la tarda fem el blog enraderit i parlem amb les famílies (dóna gust tenir wifi a l’hotel de tant en tant). I a dormir d’hora que demà tenim l’avió a les 7 del matí!

Dijous 5 de Maig:

Macassar-Maumere es fa en menys de dues hores, però són dos realitats completament diferents. Per començar a la illa de Flores (Maumere n’és la capital) són majoritàriament cristians. A més, s’assemblen moltíssim als aborigens australians. D’aquests no n’hem vist encara, però per les fotos, diríem que són molt similars (cosa que tindria sentit, perquè Austràlia està a un cop de pedra). Els homes (i les dones) de Flores són foscos, marró fosc però sense negre. Tenen el nas ample, molt de cabell, no tenen els ulls axinats... ens ha sobtat, després de córrer 4 mesos entre asiàtics. I per aquí ens hem adonat també que el sol corre d’Est a Oest passant pel Nord en lloc de pel Sud... no us cregueu que és trivial, és una cosa que desorienta bastant... total que anem cap a Waiterang on ens espera un bungalow davant de la platja.  Ens dediquem a mandrejar tot el dia perquè portem cansament acumulat del bus d’ahir.

Divendres 6 de Maig:

Snorkeling trip. La corrent és molt forta així que el barco ens deixa a un punt i ve a recollir-nos 500 metres enllà. Potser hi ha menys colors i peixos que a Bira, però hi ha uns peixos enormes, d’un metre de llarg i 40cm d’ample que van de dos en dos o en trios, així que l’excursió val la pena.

Dissabte 7 - Diumenge 8 de Maig:

Agafem un bus i anem cap a  Larantuka, a l’extrem oriental de Flores. Des d’allí surten barcos cap a Lewoleba a l’illa de Lembata. Ens prenem les pastilles i passem la nit a Lembata. Al matí següent agafem un altre bus (per aquestes terres, qui diu bus diu furgo o cotxe), i després de moltes esses per entre la selva arribem a Lamalera. Lamalera és un poble de pescadors, d’uns 300 habitants i 6 barques que deuen sortir cada dia. La idea de venir fins aquí (el viajecito no ha estat trivial), és per anar amb ells a pescar. I em direu: no hi havia poblets de pescadors més a prop??? Si, però és que aquests pesquen balenes i dofins!!!! I no van pas amb aquells barcos del capitán pescanova, amb arpons automàtics, radar i connexió per satèl·lit per seguir els bancs de peixos...no... van con lo puesto: una barca d’uns deu metres de llarg, amb 5 o 6 mariners i uns quants arpons que de fet esmolen a dalt de la barca. Total, que dediquem la tarda a passejar pel poble amb la sensació aquella de ressaca produïda per les pastilles per la malaria. Arreu es veuen trossos de carn assecant-se, mandíbules de dofí al sol, vèrtebres de balena a la platja... ben curiós. Fins i tot un home ens fa asseure al balcó de casa seva per vendre’ns dents de balena o dofí!! I com deia abans, en aquest viatge no ens deixarem de sorprendre. Si crèiem que ho havíem vist tot en quant a estat de les habitacions estàvem equivocats... ja ens hem trobat escarbats, formigues, lavavos sense pica i amb un forat al terra en lloc de tassa, dutxes a cubells... però aquest cop ens hem superat: un ratolí a l’habitació! Quin xiscle que va fotre l’Ester! Total, que ja em veieu posant l’habitació potes enlaire per fer marxar el ratolí. I a on vaig aconseguir que anés a parar? A l’habitació del costat!! Jeje. Com que no hi havia ningú, vaig tancar la porta i ale! Pa’l siguiente! Els ho vam dir als propietaris (amb dibuixos tipus pictionari perquè no parlen anglès i ratolí no està al vocabulari culinari-afortunadament) però ni es van immutar.

Dilluns 9 de Maig:

Anem a pescar. Pugem a una de les barques i ale, mar endins. Primer remant, i després treuen el motor. Al barco hi ha 6 mariners: el timoner, l’achicador, el que busca a on hi ha les preses, el que es llança amb l’arpó, el que remata la presa i, com a tot arreu, el que s’ho mira. A més de la tripulació, hi ha un japo i nosaltres. Així que mar endins mar endins i comencem a veure dofins. N’hi ha moltíssims! Van en grups de 10 o 20 i van treien els lloms. De tant en quant ni ha un que salta, i salta tant com en el zoo!! Fent mortals endavant, endarrera, tirabuixons... que xulos!! L’Ester va pensant per dins “fugiu, fugiu”, i sí que marxen quan ens hi acostem amb la barca, però ni ha que no van prou ràpid... i el que porta l’arpó, que va dempeus a la proa, damunt d’una plataforma de bambú que sobresurt un metre, va apuntant a l’animal. I el timoner, pendent de dirigir-nos allí on apunta l’arponer. L’arpó en sí és una canya de bambú d’uns dos o tres metres de llarg, on a la punta hi fixen la part metàl·lica, que va lligada a una corda fins al barco. Així que el nostre arponer, quan ho creu oportú salta amb l’arpó, el barco estant en marxa, i intenta clavar l’arpó al dofí, balena o manta de turno. El primer cop no l’encerta. Així que torna a pujar a la barca agafant-se a un cap amb una boia que li tiren per rescatar-lo. Està una mica furiós. Se li ha escapat. Però de seguida es torna a col·locar, arpón en mano, i ho torna a intentar. Té uns braços que tot són músculs. Quan agafa l’arpó ho fa desde l’extrem així que imagineu-vos, el pes de l’arpó i tota la palanca... A la tercera l’encerta. Els mariners xisclen d’alegria. La corda ben tibant indica que s’ha clavat bé. El dofí encara es mou molt així que ens hi acostem amb la barca i el rematador li clava un segon arpó saltant a l’aigua (deu ser el becari perquè se’l veu amb menys traça). I quan sembla que ja està fora de combat, pugen el dofí a la barca, li claven un ganxo pel forat de respiració per rematar-lo i a por el siguiente. A l’achicador, que semblava que tenia feina fàcil, se li complica la cosa. L’aigua del fons està ben vermella. I ell anar achicant... nice... veeery nice... i res tornem cap a casa amb 2 dofins a sota el braç. Feina feta! Quan les barques arriben a la platja tots els nens i joves ajuden a remolcar-les cap a la sorra, els pescadors ensenyen les preses... avui hem vist una balena, però per algun motiu no han intentat caçar-la. Potser esperen a que arribin en grup en la migració anual. Però per nosaltres ha estat més que suficient, així que els donem les gràcies i una propina i ens despedim. Tornem cap a Lewoleba amb el mateix bus i a dormir ben excitats!

I res, aquí acaben les notícies! Demà pillarem un barco per anar cap a una illa a prop de Komodo per fer snorkeling i ens passarem 3o 4 dies de "relax", jeje. Després tirarem cap a Bali, veurem un parell de volcans i amb això ens plantarem al juny! Una abraçada ben forta a cadascú!!!