Xavi:
Estimats i estimades, ja tornem a ser aquí omplint megabites d'algun servidor qui sap on. Potser com a títol s'escauria més "Memòries de Nova Zelanda", perquè ja fa més d'un mes que hem tornat a casa, però en tot cas podem garantir que, si més no, no serà curt!!! jejeje. Bé, recordem que a mitjans de Novembre havíem arribat a Austràlia després del periple de navegació, i que des de Cairns, havíem agafat un vol a Christchurch. Situats?
Dissabte 12 de Novembre: ChristchurchAgafem l’hostal amb moltes ganes. Després de dos mesos de barco, ens ve molt de gust tenir el nostre espai. L’habitació ens sembla enorme tot i que en realitat tampoc deu ser massa gran. Però el llit potser ja té el doble d’amplada que el del barco! No ens hi trobem! Jo em llevo abans que l’Ester i vaig a comprar l’esmorzar al súper. Dóna gust tenir accés a llet fresca, yogurt, formatges, carn... en fi, tot allò del que estàvem trobant a faltar al barco. Quan torno a l’hostal l’Ester acaba de sortir de la dutxa, és una marmota! 
Esmorzem i ens posem a escriure el blog que tenim molta feina acumulada. A fora, tot i que és primavera (l’equivalent al Maig), fa força fresca i plovisqueja. Fa un dia trist, i des de la finestra es veu l’edifici de davant esquerdat pels recents terratrèmols d’ara fa mig any.
Esmorzem i ens posem a escriure el blog que tenim molta feina acumulada. A fora, tot i que és primavera (l’equivalent al Maig), fa força fresca i plovisqueja. Fa un dia trist, i des de la finestra es veu l’edifici de davant esquerdat pels recents terratrèmols d’ara fa mig any. Diumenge 13 de Novembre: Christchurch
Ahir no vam poder acabar el blog així que l’hem acabant penjant avui al migdia. Quan ens hi posem ens hi posem. Després d’esmorzar-dinar anem a visitar la ciutat. Comencem per un parc ben gran on hi havia uns arbres super florits amb un munt de flors que forraven el terra com una catifa. Donava gust agafar les flors! Passejem com si fóssim dos enamorats (que ho som), disfrutant de la companyia un de l’altre, tranquils, els dos sols, sense papúos, sense ones, sense tripulació... només l’Ester i jo. Visitem el museu de la ciutat on hi ha històries sobre Maoris, colonitzadors i plaques tectòniques i visto. Riem més que en els últims temps. Estem contents de passar temps junts. 
Tot seguit anem cap al centre de la ciutat però no s’hi pot entrar... està tot vallat. És la zona zero. El terratrèmol de l’any passat va tirar diversos edificis a terra, i n’hi va haver d’altres que els van haver d’enderrocar per por a que no caiguessin. I encara a dia d’avui, amb tot el que ha plogut, es veuen grues i camions d’obres que estan assegurant edificis col·locant-hi bigues externes i internes. Avui però, és diumenge. No hi ha gens de moviment. A través de les valles es veuen els carrers buits. No hi ha gent. No hi ha cotxes, ni tant sols aparcats. Hi ha trossos de runa a terra. Es veuen herbetes creixent entre els adoquins, en els angles de les voreres, les cantonades dels portals... és com una peli de Hollywood, d’aquelles de la fi del món, amb ciutats evaquades... se’m posa la pell de gallina només de recordar-ho. Ben trist. Però el món gira cada dia! I la vida segueix! Tres carrers més enllà hi ha el nou centre comercial de la ciutat. Un munt de containers d’aquests que porten els barcos amunt i avall, tots de colors diferents, apilats en diverses formes, donen espais a botigues de moda, cafès i restaurants. Tot de gent passejant, comprant, músics al carrer... Ens alegrem molt de veure-ho! Clar que si!
Tot seguit anem cap al centre de la ciutat però no s’hi pot entrar... està tot vallat. És la zona zero. El terratrèmol de l’any passat va tirar diversos edificis a terra, i n’hi va haver d’altres que els van haver d’enderrocar per por a que no caiguessin. I encara a dia d’avui, amb tot el que ha plogut, es veuen grues i camions d’obres que estan assegurant edificis col·locant-hi bigues externes i internes. Avui però, és diumenge. No hi ha gens de moviment. A través de les valles es veuen els carrers buits. No hi ha gent. No hi ha cotxes, ni tant sols aparcats. Hi ha trossos de runa a terra. Es veuen herbetes creixent entre els adoquins, en els angles de les voreres, les cantonades dels portals... és com una peli de Hollywood, d’aquelles de la fi del món, amb ciutats evaquades... se’m posa la pell de gallina només de recordar-ho. Ben trist. Però el món gira cada dia! I la vida segueix! Tres carrers més enllà hi ha el nou centre comercial de la ciutat. Un munt de containers d’aquests que porten els barcos amunt i avall, tots de colors diferents, apilats en diverses formes, donen espais a botigues de moda, cafès i restaurants. Tot de gent passejant, comprant, músics al carrer... Ens alegrem molt de veure-ho! Clar que si!
Dilluns 14 de Novembre: ChristchurchAvui és el primer dia de furgoneta. Aquest cop anem de lloguer perquè creiem que en un mes (marxem cap a Nova York el 15 de Desmbre) no tindrem temps de comprar i vendre amb tot el transtorn que això suposa. Així que com que ens queda un mes i mig per tornar, anem una mica més de pijos i lloguem la furgo amb nevera, lavabo i dutxa!! Quins luxes!! Un cop feta la paperassa anem al súper, omplim la furgu de menjar i comencem a fer kilòmetres cap a la Banks península. Trobem un lloc molt maco per dormir, al costat d’un llac, amb ànecs i cignes, el sol s’està ponent... i fa un fred que pela!! Per sort podem cuinar i menjar dintre de la furgo! Hem fet una bona tria!
Dimarts 15 de Novembre: Banks PeninsulaEsmorzem amb la calma amb unes bones vistes al llac i engeguem motors a quarts de quinze. M’encanta el meu jardí!! Fa molt bon dia i la visibilitat és molt bona. La península de Banks havia sigut un volcà i en una de les explosions va perdre una de les cares còniques de manera que avui dia el mar entra en el que era el cràter. Com si fos una clau anglesa! J Fem via per una carretera escènica pel que devia ser la part més alta del con volcànic i veiem el mar allí a baix que entra península en dins com si fos un fiord. I per aquí ens comencem a trobar amb el que anirà sent habitual a Nova Zelanda. 
Un munt de prats verds, amb ovelles aquí i allà, un conill despistat creuant el camp, vaques de diverses races... preciós! Seguim conduint per corbes i més corbes fins arribar a Akaroa, un petit poblet arran de mar. Dinem: obro la porta lateral de la furgo, trec unes costelles de xai del frigorífic i les fregeixo. Mentrestant l’Ester prepara l’amanida a una taula de pedra que hi ha allí al costat: talla tomàquet, enciam, olives, pastanaga, formatge feta... s’ha deixat l’oli a la furgo així que deixa el bol d’amanida mig preparat a la taula i ve a buscar-lo. I quan torna cap a la taula... està plena de gavines!! Fora d’aquí! Foraaa! Quan desapareixen totes ens adonem que tot el formatge feta que havia tallat (i la major part de la pastanaga) han desaparegut! 
Serà possible! S’han menjat tres quartes parts del paquet de feta! No ens la tornaran a colar! Dinem procurant que no s’acostin els pajarracos i després donem una volta pel poble. No mata gaire, però la carretera d’aquest matí per arribar-hi ha estat molt xula.
Un munt de prats verds, amb ovelles aquí i allà, un conill despistat creuant el camp, vaques de diverses races... preciós! Seguim conduint per corbes i més corbes fins arribar a Akaroa, un petit poblet arran de mar. Dinem: obro la porta lateral de la furgo, trec unes costelles de xai del frigorífic i les fregeixo. Mentrestant l’Ester prepara l’amanida a una taula de pedra que hi ha allí al costat: talla tomàquet, enciam, olives, pastanaga, formatge feta... s’ha deixat l’oli a la furgo així que deixa el bol d’amanida mig preparat a la taula i ve a buscar-lo. I quan torna cap a la taula... està plena de gavines!! Fora d’aquí! Foraaa! Quan desapareixen totes ens adonem que tot el formatge feta que havia tallat (i la major part de la pastanaga) han desaparegut! 
Serà possible! S’han menjat tres quartes parts del paquet de feta! No ens la tornaran a colar! Dinem procurant que no s’acostin els pajarracos i després donem una volta pel poble. No mata gaire, però la carretera d’aquest matí per arribar-hi ha estat molt xula. Dimecres 16 de Novembre: Oamaru
Avui hem dormit al mateix lloc que ahir. Serà una de les poques vegades! Engeguem motors (ja tard) i fem via cap a Oamaru. Hem llegit que allí hi ha una colònia de pingüins que cap al vespre tornen del mar on han estat pescant i es fiquen terra endins. Ho haurem de veure! Primer anem a un mirador d’un espadat des d’ on es veu una platja. Allí ja en veiem algun que torna de la jornada laboral. 
Surten ara un, ara un altre i travessen la platja fins a l’espadat. Se’l miren i ale, muntanya amunt! Com pot ser??!! Com pot ser que un ocell que sembla tant patós (vegeu els dibuixos “pingu”) pugi per un espadat que és gairebé vertical!! Ben curiós! Des del mirador també veiem un lleó marí que neda vora la platja! Que xuloooo! Després d’aquest espectacle en entorn més o menys natural, i de gratis, anem a un centre de visitants on por un módico precio ens han muntat un amfiteatre just davant d’unes roques on cada vespre desembarca la tropa de pingüins. És ben graciós: devem ser uns 80 guiris allí asseguts passant fred esperant a que arribin els pingüins. Primer els veiem mar endins, nedant en grups de 10 a 20 que s’acosten ràpidament. Quan s’acosten a les roques s’ho miren amb més cautela. Fa mala mar i l’aigua pica ben fort. S’ho tornen a mirar i esperen a algun que s’ha endarrerit. I tot d’una... zas! Neden tots alhora cap a les roques. Es com un cursa d’obstacles. Lluiten per sortir de l’aigua. N’hi ha que ho aconsegueixen i n’hi ha que no. Alguns rellisquen i tornen a l’aigua. 
D’altres són llençats contra les roques per les onades. En un minut el resultat és clar: la major part del grup ha sortit de les roques i es prepara a creuar un camí cap a unes casetes artificials que els han fet els del centre de ; mentrestant els que no han aconseguit sortir de l’aigua es queden esperant al següent “estol” de pingüins que ve de mar endins per fer la sortida junts. Quina gràcia! Un cop vistos sortir de l’aigua tres o quatre estols tornem al pàrquing i ens trobem alguns pingüins amagats per entre els matolls. Quin xivarri que fan!! Dormim uns quilòmetres més enllà, a un espadat amb vistes a les platjes, després de mitja horeta d’ofuscació intentant trobar un lloc adequat.
Surten ara un, ara un altre i travessen la platja fins a l’espadat. Se’l miren i ale, muntanya amunt! Com pot ser??!! Com pot ser que un ocell que sembla tant patós (vegeu els dibuixos “pingu”) pugi per un espadat que és gairebé vertical!! Ben curiós! Des del mirador també veiem un lleó marí que neda vora la platja! Que xuloooo! Després d’aquest espectacle en entorn més o menys natural, i de gratis, anem a un centre de visitants on por un módico precio ens han muntat un amfiteatre just davant d’unes roques on cada vespre desembarca la tropa de pingüins. És ben graciós: devem ser uns 80 guiris allí asseguts passant fred esperant a que arribin els pingüins. Primer els veiem mar endins, nedant en grups de 10 a 20 que s’acosten ràpidament. Quan s’acosten a les roques s’ho miren amb més cautela. Fa mala mar i l’aigua pica ben fort. S’ho tornen a mirar i esperen a algun que s’ha endarrerit. I tot d’una... zas! Neden tots alhora cap a les roques. Es com un cursa d’obstacles. Lluiten per sortir de l’aigua. N’hi ha que ho aconsegueixen i n’hi ha que no. Alguns rellisquen i tornen a l’aigua. 
D’altres són llençats contra les roques per les onades. En un minut el resultat és clar: la major part del grup ha sortit de les roques i es prepara a creuar un camí cap a unes casetes artificials que els han fet els del centre de ; mentrestant els que no han aconseguit sortir de l’aigua es queden esperant al següent “estol” de pingüins que ve de mar endins per fer la sortida junts. Quina gràcia! Un cop vistos sortir de l’aigua tres o quatre estols tornem al pàrquing i ens trobem alguns pingüins amagats per entre els matolls. Quin xivarri que fan!! Dormim uns quilòmetres més enllà, a un espadat amb vistes a les platjes, després de mitja horeta d’ofuscació intentant trobar un lloc adequat.
Dijous 17 de Novembre: DunedinEn els últims dies hem menjat força xocolata però el que farem avui va encara més enllà. A Dunedin hi ha una fàbrica de Cadbury que es pot visitar. Nos vamos a poner las botas!! Entrem i ens reben amb unes bosses de llaminadures per anar fent boca. També hi ha llavors de cacau fermentades i assecades perquè provis d’on prové... mmm... un xic amargues... però m’agraden. Cacau 100%. A dins de la fàbrica ens fan anar amb gorro i inclús cobrebarba i les olors que se senten fan venir salivera. A mi la maquinària i les sales em recorden una mica a Grífols però aquí ens van donant xocolatines al llarg de la visita (no crec que a Grífols vagin donant vials d’albúmina). Al final, després de moltes xocolatines, ens donen un xupito de la xocolata que fan servir per fer un tipus de bombons. Es la gota que colma el vaso. Empatx de xocolata (per sort lleu), i mira que l’Ester m’anava dient: “no en mengis més”, “et farà mal”, “ja n’hi ha prou”... en fi, ara l’hauré de sentir... “t’ho vaig dir”, “es que no em fas cas”, “ja t’està bé”... 
Crec que no en menjaré més durant uns dies. Per la tarda anem de caçapapallones a veure lleons marins. Res, a 20 km de Dunedin hi ha una platja on jeuen una quinzena d’aquestes bèsties. Fa un fred que pela i un vent que deu n’hi do així que dinem dins de la furgo. Moooola!! Amb la furgo d’Austràlia les estaríem passant canutes! Així que entrem en calor i preparem la màquina de fotos. Els lleons marins són ben grans. I estirats a la sorra semblen poca cosa perquè estan quiets, però quan es mouen una mica fan una impressió!! Per la platja també veiem “córrer” algún pingüí que escala l’espadat de turno i uns quants homo sàpiens que s’ho miren i fan fotos de tot plegat.
Crec que no en menjaré més durant uns dies. Per la tarda anem de caçapapallones a veure lleons marins. Res, a 20 km de Dunedin hi ha una platja on jeuen una quinzena d’aquestes bèsties. Fa un fred que pela i un vent que deu n’hi do així que dinem dins de la furgo. Moooola!! Amb la furgo d’Austràlia les estaríem passant canutes! Així que entrem en calor i preparem la màquina de fotos. Els lleons marins són ben grans. I estirats a la sorra semblen poca cosa perquè estan quiets, però quan es mouen una mica fan una impressió!! Per la platja també veiem “córrer” algún pingüí que escala l’espadat de turno i uns quants homo sàpiens que s’ho miren i fan fotos de tot plegat. 
Divendres 18: DunedinEstà molt bé això de tenir lavabo a la furgo! Així pel matí no cal anar corrents amunt i avall buscant lavabos públics! Ara bé, també té una desavantatge... tot el que entra ha de sortir per algun lloc... i avui ja fa tres dies que utilitzem el lavabo així que el dipòsit ja deu començar a estar ple... i s’haurà de buidar... a qui li tocarà?? Servidor que ja està acostumat a aquest tipus de feina! Jeje; i no només el dipòsit del lavabo sinó que també s’ha de buidar un altre que recull l’aigua de la pica de fregar els plats! Un cop descarregats el dipòsits hem de fer una altra tasca logística: omplir el tanc d’aigua. Portem un tanc de 70 o 80 litres d’aigua que serveix per fregar plats, dutxar-nos, tirar de la cadena... tota la feina que hem de fer per algo tant quotidià com tenir aigua corrent! 
Tot això ho acostumem a fer a certes benzineres que tenen les instal·lacions adequades tot i que a vegades l’ajuntament posa algun lloc públic i també és gratis. La qüestió és no pagar per cagar. Després comencem a fer kilòmetres. Prats i més prats verds. Turonets i planes. Tot ben verd. I aquí i allà taques blanques d’ovelles. També es veuen ramats de vaques i de tant en quant uns quants cérvols de granja. Separen els camps amb arbres semblants al xipré, tots en fila tant junts que sembla que facin una paret. I seguim fent kilòmetres per l’esquerra... fins que es fa tard i ve l’hora de trobar un lloc on dormir... I vinga, jo que estic conduint em desvio per una carretera secundària per trobar un lloc més tranquil però res. No hi ha manera. Uns bons 5-10 minuts de cotxe sense trobar cap pícnic a la vora de la carretera (i a ser possible amb bones vistes, que sigui legal, que no cridem l’atenció...). I es que el free camping te la seva miga... al final decidim donar la volta i tornem enrera per quedar-nos a un lloc que havíem vist a la carretera principal. Gespa al voltant, davant d’un llac... això si, ben visibles i no acabem d’estar segurs que sigui legal. Tot no es pot tenir!!
Tot això ho acostumem a fer a certes benzineres que tenen les instal·lacions adequades tot i que a vegades l’ajuntament posa algun lloc públic i també és gratis. La qüestió és no pagar per cagar. Després comencem a fer kilòmetres. Prats i més prats verds. Turonets i planes. Tot ben verd. I aquí i allà taques blanques d’ovelles. També es veuen ramats de vaques i de tant en quant uns quants cérvols de granja. Separen els camps amb arbres semblants al xipré, tots en fila tant junts que sembla que facin una paret. I seguim fent kilòmetres per l’esquerra... fins que es fa tard i ve l’hora de trobar un lloc on dormir... I vinga, jo que estic conduint em desvio per una carretera secundària per trobar un lloc més tranquil però res. No hi ha manera. Uns bons 5-10 minuts de cotxe sense trobar cap pícnic a la vora de la carretera (i a ser possible amb bones vistes, que sigui legal, que no cridem l’atenció...). I es que el free camping te la seva miga... al final decidim donar la volta i tornem enrera per quedar-nos a un lloc que havíem vist a la carretera principal. Gespa al voltant, davant d’un llac... això si, ben visibles i no acabem d’estar segurs que sigui legal. Tot no es pot tenir!! 
Dissabte 19 Novembre: Te AnauAquesta nit ens han pitat un parell de cotxes. No es gaire agradable despertar-te a les 3 de la matinada amb un piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii amb efecte Doppler inclòs! Però ens hem tornat a dormir fàcilment i ja estem descansats. Així que tira a que tira cap a Te Anau, l’entrada a Fiordland, que com bé diu el nom, és terra de fiords. Ens passem el dia preparant l’excursió que farem, i passem una bona estona al centre de visitants (DOC- Department Of Conservation) matant el burro amb un punxó. Fem unes compres al super i una rentadora a un Laundromat. En general no m’agraden els laundromats perquè tot i que posis la secadora no t’ho sequen prou i has de pagar més perquè quedi ben eixut. 
Com que estem de crisis només posem la roba a la secadora una vegada i surt ben humida, així que ja ens veieu penjant calçotets, tangues i sostens a cada racó de la furgo on podem . Quina fila que fa! I després d’una jornada llarga com la d’avui (quina barraaaaaaaaaa!!), doncs una bona dutxa! Ja hem buidat i omplert els dipòsits d’aigua i com que tenim dutxa a la furgo ens posem al pàrking de davant del llac de Te Anau, li donem a la bombona de gas i ale! Dutxa d’aigua calenta!! Quins luxes!! La veritat es que ens deixa ben renovats i ens treu tota l’ofuscació d’haver estat matant el burro amb un punxó tot el dia (que si, que hem fet cosetes i gestions, però no hem fet res d’emocionant!!)
Com que estem de crisis només posem la roba a la secadora una vegada i surt ben humida, així que ja ens veieu penjant calçotets, tangues i sostens a cada racó de la furgo on podem . Quina fila que fa! I després d’una jornada llarga com la d’avui (quina barraaaaaaaaaa!!), doncs una bona dutxa! Ja hem buidat i omplert els dipòsits d’aigua i com que tenim dutxa a la furgo ens posem al pàrking de davant del llac de Te Anau, li donem a la bombona de gas i ale! Dutxa d’aigua calenta!! Quins luxes!! La veritat es que ens deixa ben renovats i ens treu tota l’ofuscació d’haver estat matant el burro amb un punxó tot el dia (que si, que hem fet cosetes i gestions, però no hem fet res d’emocionant!!) 
Diumenge 20 de Novembre: Milford Sound RoadAvui fa molt mal temps. El cel està ben cobert i plou tota l’estona així que mandregem a la furgo la major part del dia. Fem alguns quilòmetres per acostar-nos a Mildford Sound (un fiord espectacular) però poca cosa. Per la tarda quan trobem un lloc on dormir coneixem a uns de Granada que porten més d’un any treballant amb una working holiday visa, ell d’informàtic i ella de cambrera. Ens expliquem varies aventures i ens posem a fer el sopar aixoplugats dintre de la nostra estimada furgo.
Dilluns 21 de Novembre: Milford Sound
Dilluns 21 de Novembre: Milford Sound
Avui ens llevem ben d’hora perquè hem contractat una excursió en kayac pel Milford Sound. A nosaltres ens hagués fet gràcia fer-ho pel nostre compte però diuen que és molt perillós per si canvia el temps de cop (excuses per fer-te pagar el guia). Gràcies a que encara plovisqueja, de camí cap al fiord veiem que hi ha un munt de cascadetes que decoren els penyasegats formats per glaceres mil·lenàries. Es veu que això només passa quan plou o just acaba de ploure, i la veritat és que dóna un aspecte ben maco. Milford Sound és un fiord super estret que habitualment els guiris visiten en barco, però nosaltres per fer-ho més emocionant hem decidit de fer-lo en kayak. 
Així que a primera del matí ja ens teniu enfundant-nos en uns neoprenos i posant-nos 4 o 5 capes més de polars per tal de no passar fred. Un cop ben equipats ens fiquem als kayaks i comencem a remar fiord endins. Som 5 kayaks: tres parelles, el guia i la jefa del guia, que pel que sembla l’està examinant perquè és el seu primer dia de feina. Així anem remant cap a una cascada enorme i després voregem pel marge esquerra. Trobem alguna foca que pren el núvol sobre alguna pedra i després una ens ve a saludar nedant just davant nostre!! Ben màgic! Cap al migdia parem a dinar a una caleta. 
El lloc és mono i tal, però està plagat d’unes petites mosques que aquí anomenen sunflies i que són molt i molt emprenyadores. N’hi ha moltíssimes i a més no només emprenyen ficant-se al menjar (acabem dinant amanida de mosqueta) si no que a demés piquen!! A mi em deixen el front ben marcat, i tros de pell que portis descobert, tros on piquen. Per sort, mentres estàs en moviment no et s’acosten a tu així que mengem ràpid i tornem a muntar a les piragües. La major part del temps ha estat núvol (per sort no ha plogut) però després de dinar comença a clarejar així que fem una tornada triomfal, amb el sol que brilla i les cascades plenes. Fem un parell de fotos i tornem cap a Te Anau a dormir.
Així que a primera del matí ja ens teniu enfundant-nos en uns neoprenos i posant-nos 4 o 5 capes més de polars per tal de no passar fred. Un cop ben equipats ens fiquem als kayaks i comencem a remar fiord endins. Som 5 kayaks: tres parelles, el guia i la jefa del guia, que pel que sembla l’està examinant perquè és el seu primer dia de feina. Així anem remant cap a una cascada enorme i després voregem pel marge esquerra. Trobem alguna foca que pren el núvol sobre alguna pedra i després una ens ve a saludar nedant just davant nostre!! Ben màgic! Cap al migdia parem a dinar a una caleta. 
El lloc és mono i tal, però està plagat d’unes petites mosques que aquí anomenen sunflies i que són molt i molt emprenyadores. N’hi ha moltíssimes i a més no només emprenyen ficant-se al menjar (acabem dinant amanida de mosqueta) si no que a demés piquen!! A mi em deixen el front ben marcat, i tros de pell que portis descobert, tros on piquen. Per sort, mentres estàs en moviment no et s’acosten a tu així que mengem ràpid i tornem a muntar a les piragües. La major part del temps ha estat núvol (per sort no ha plogut) però després de dinar comença a clarejar així que fem una tornada triomfal, amb el sol que brilla i les cascades plenes. Fem un parell de fotos i tornem cap a Te Anau a dormir. 
Dimarts 22 – Divendres 25 de Novembre: Kepler track
En principi avui volem començar el Kepler track, una ruta per la muntanya de 4 dies on t’has d’endur tot l’equip: calçotets, sacs de dormir, menjar... però per no preparar no hem ni reservat els albergs!! Així que ens llevem d’horeta i a fer totes les gestions: llogar equip (sacs de dormir, botes de muntanya, roba per la pluja...), comprar menjar, reservar albergs, omplir la furgo d’aigua per poder fer una dutxa a la tornada, etc. se’ns fan la 1 del migdia i encara no hem començat a caminar (segurament a hores d’ara tota la resta d’excursionistes ja deu haver arribat als respectius refugis!!). 
Al final engeguem cap allà quarts de tres amb les motxilles ben carregades amb roba i provisions per quatre dies. Comencem al costat d’un llac, el llac de Te Anau i l’anem vorejant. Parem a dinar-berenar a un pícnic on hi ha un munt de sunflies (mosquetes molt emprenyadores que piquen com si fossin mosquits) i comencem a pujar muntanya amunt. Com ens pesen els culs i les motxilles!!! Cada passa és un esforç (potser carreguem deu o dotze kilos cadascú) i anem passant per entre boscos amb sotabosc de falgueres, molses... pugem i pugem i la cosa se’ns fa una mica monòtona... comencem a estar una mica desanimats (ja són quarts de 8 de la tarda) i parem per prendre aire i abrigar-nos just abans d’una clariana. 
Tornem a engegar (estem molt més alts que al llac i fa molt fred) i quina sorpresa!!! Hi ha una senyal que diu que falten 20 minuts pel refugi!!! Quina il·lusió que ens fa!!! Gairebé ens posem a plorar! En quant entrem a la clariana, que de fet no és una clariana sinó que és el límit del bosc perquè més amunt ja hi fa massa fred, comencem a veure el llac de Te Anau allí baix lluny lluny, i tota la plana, i les muntanyes de davant... intentem fer alguna foto però merda!!! La càmera no funciona!! Però que hem carregat les bateries a tope!! Total que res, marxem amb un parell de fotos i al refugi. Fem una pasta amb la nostra cebeta, salsitxes, formatge... (no ens estem de res)... mentre la resta d’excursionistes ens miren amb una cara d’entre “...Domingueros...” a “que bé que s’ho monten!!”
L’endemà ens llevem tard. La previsió és que faci molt mal temps amb pluja vent i potser neu però que comenci a millorar a partir del migdia. Així que per aprofitar bé, a nosaltres no ens costa gens ni mica posar-nos en marxa cap a quarts de dotze. Està plovent i fot vent. La previsió no s’equivocava. Anem fent camí i hem de creuar diverses plaques de neu. Pràcticament no es veu res. Anem per entre els núvols. Sort que anem ben equipats!! Bons anoracs i pantalons impermeables, botes... fem un parell de parades en refugis d’emergència per fer un mos. En els dos hi ha material de rescat per si hi ha gent que es queda colgada en un allau. Quin jinye!! I si, a partir de les 3 o les 4 de la tarda comença a aclarir la situació. 
Nosaltres ja hem deixat la part dura enrere i anem de baixada. I quan ha plogut i després fa sol... l’arc de Sant Martí!!! I quin arc!! Sencer de 180 graus i ben ben intens!! I seguim baixant, ara amb sol i unes molt bones vistes de les valls, els llacs, les cascades que van plenes... i seguim baixant... i ens fiquem al bosc un altre cop... molses, falgueres... i seguim baixant... i baixem... i la cosa continua... i els genolls ens comencen a grinyolar. I al final, per seguir amb la bona costum, arribem al refugi a quarts de 8 de la tarda. L’hora dels senyors. Fem les nostres albòndigues amb cebeta i tomàquet natural (ben bé Domingueros) i fem unes partides al UNO amb uns Americans ben simpàtics. 
A l’hora de sopar ens enterem de com els ha anat el dia a la resta... es veu que els que s’han llevat d’hora han pillat la del pulpo i no han vist res de res. Plovent i ennuvolat tot el dia... no sé jo allò de “ a quien madruga...”.
Al dia següent quan ens llevem ja no queda ningú al refugi (per variar), però hi ha hagut gent que s’ha deixat una ampolla d’aigua, uns altres un ou bullit, una samarreta... així que fem recollida de trastos i comencem a caminar (a quarts de dotze, per suposat!) Avui per sort anem gairebé tot el dia per pla, tot i que quan hi ha una mica de baixada, i només una mica, els nostres genolls ja es comencen a queixar. Deu ser que ens fem vells. Passem per un parell d’esllavissades de fa 10 o 20 anys (d’aquelles que s’emporten arbres i arbres per davant) i arribem al refugi cap a les 3 o les 4. Avui dia fàcil!
L’últim dia del Kepler estem ja per l’arrastre: les cames ens fan figa, els genolls ens fan mal inclús per pla, l’esquena està rebentada de portar la motxilla... estamos en las últimas. Així que amb grans esforços aconseguim arribar a la nostra estimada furgo. Omplim rebost i anem a dormir a un lloc de gratis d’aquests del DOC. Dissabte 26 de Novembre: Queenstown
Quan ens llevem confirmem el que ja creiem ahir a la nit: que havíem encertat ben encertat el lloc per dormir. Però el millor no quan dorms, sinó quan et lleves. Uns camps verds per nosaltres sols, amb vistes a la muntanya, se sent el riu... a mi em ve molt de gust d’esmorzar mirant els camps, així que agafo la taula de la furgo i la clavo a la gespa. 
I si, s’aguanta. Així que disfrutem tranquilament de la situació mentre recordem els quatre dies d’aventura pel Kepler. Cap a les 11 engeguem la furgo i cap a Queenstown. Passem per tot de llacs ben macos, al costat de serralades ben escarpades encara amb neu als cims, i amb un cel ben clar i molt de sol. Com mola la primavera!!! A Queenstown dinem a la furgo perquè a fora fa molt de vent, de moment, i vist des de dins, Queenstown ens agrada. Però lo més maco de Queenstown és veure-ho des de dalt, així que per si encara no havíem tingut prou amb el Kepler, ens aventurem a una excursió muntanya amunt per veure la vall des d’una millor perspectiva... i si, després de dues o tres hores, i havent-nos perdut un parell de cops per entre els pins, arribem al mirador. 
Sí, certament era més còmode pujar en telefèric, però costava 20 dòlars i estem de crisi... i a més hem de baixar les mandonguilles i altres delícies que se’ns acumulen al cul! Des de dalt les vistes són fantàstiques, donen ganes de posar-se a volar i tot!!! Llàstima que la direcció del vent no és la adequada per fer parapent! Es veuen dues serralades ben escarpades amb el sol que les il·lumina, la vall amb el seus llacs, el poble... val molt la pena! A l’hora de baixar ja comença a fer una mica de rasca... i no tenim els genolls en les millors condicions així que ens decidim posar a la cua del telefèric... sense bitllets. Com que no hi ha revisor (a la pujada potser si però per baixar? Segur que tots els baixen hi ha pujat!) ens colem i arribem a baix en un plis. (No sense passar una mica de nervis!) De camí cap al cotxe parem a fer un mos a un lloc on serveixen empanades de Bambi! Boníssima!!
I si, s’aguanta. Així que disfrutem tranquilament de la situació mentre recordem els quatre dies d’aventura pel Kepler. Cap a les 11 engeguem la furgo i cap a Queenstown. Passem per tot de llacs ben macos, al costat de serralades ben escarpades encara amb neu als cims, i amb un cel ben clar i molt de sol. Com mola la primavera!!! A Queenstown dinem a la furgo perquè a fora fa molt de vent, de moment, i vist des de dins, Queenstown ens agrada. Però lo més maco de Queenstown és veure-ho des de dalt, així que per si encara no havíem tingut prou amb el Kepler, ens aventurem a una excursió muntanya amunt per veure la vall des d’una millor perspectiva... i si, després de dues o tres hores, i havent-nos perdut un parell de cops per entre els pins, arribem al mirador. 
Sí, certament era més còmode pujar en telefèric, però costava 20 dòlars i estem de crisi... i a més hem de baixar les mandonguilles i altres delícies que se’ns acumulen al cul! Des de dalt les vistes són fantàstiques, donen ganes de posar-se a volar i tot!!! Llàstima que la direcció del vent no és la adequada per fer parapent! Es veuen dues serralades ben escarpades amb el sol que les il·lumina, la vall amb el seus llacs, el poble... val molt la pena! A l’hora de baixar ja comença a fer una mica de rasca... i no tenim els genolls en les millors condicions així que ens decidim posar a la cua del telefèric... sense bitllets. Com que no hi ha revisor (a la pujada potser si però per baixar? Segur que tots els baixen hi ha pujat!) ens colem i arribem a baix en un plis. (No sense passar una mica de nervis!) De camí cap al cotxe parem a fer un mos a un lloc on serveixen empanades de Bambi! Boníssima!!
Diumenge 27 de Novembre: De Glenorchy a ArratownAvui per celebrar que és Diumenge fem una mica el pijo i contractem una excursió a cavall per Glenorchy, un poblet prop de Queenstown. Som l?ester i jo sols amb la guia i fem tres horetes. Creuem uns quants rius, passem per entre camps de flors, anem al trot... ben bé de pijos. I la guia ens ensenya les muntanyes on es va gravar el senyor dels anells i ens explica que ara estan gravant el hobbit. Després de l’excursió anem amb la furgo vall endins i passem per davant d’un decorat que no pot ser altre que del Hobbit!! Quina casualitat! Però no, no estan gravant que avui és festa.
Per la tarda anem a Arratown, un petit poble mono prop de Queenstown però quedem una mica decepcionats perquè totes les botigues estan tancades i hi ha molt poc ambient. Per dormir trobem un lloc davant d’un llac molt xulo.
Per la tarda anem a Arratown, un petit poble mono prop de Queenstown però quedem una mica decepcionats perquè totes les botigues estan tancades i hi ha molt poc ambient. Per dormir trobem un lloc davant d’un llac molt xulo.Dilluns 28 de Novembre: Queenstown
Ens han vingut avisant que avui faria mal temps així que ens preparem per matar el burro amb un punxó: rentadora internet... mentre estem al McDonalds conectats veiem més d’una i de dues clarianes, cosa que ens fa rabiar una mica, però també volíem parlar amb els pares. I poca cosa més. Trobem un mirador ben xulo de camí a Wanaka i a dormir.
Dimarts 29 Novembre: WanakaEl lloc que hem triat per dormir té unes vistes molt maques sobre la vall i esmorzem disfrutant del paisatge. Fa un dia molt bo i assolellat. Ens acostem a Wanaka amb la furgo i ens instal·lem davant del llac per dinar. Pelem unes patates, fem bullir l’aigua, una amanida... lo típic. I allí asseguts com dos jubilats veient passar el dia posant-nos morenos mentre llegim i juguem a cartes. Beautiful!! Per la tarda fem una compra i després d’una dutxa calenta anem a un cine molt casolà (potser hi ha 50 butaques) a veure la última de la saga crepúsculo. 
La gràcia del cine és que en lloc d’haver-hi les típiques butaques de cine hi ha un munt de sofàs, com si estiguessis a casa. Y por si esto no fuera poco, hi ha un descapotable antic aparcat on també t’hi pots seure... ben curiós! La peli ens agrada i per dormir anem a la vora del llac. Ens costa una mica trobar lloc perquè ja estem cansats i ofuscats però al final trobo (perquè condueixo jo) un raconet perfecte per passar la nit...
...
...
Ester:
Dimecres 30 de Novembre: de Wanaka a les Glaceres
Divendres 2 de desembre: costa oest 
(serà que ja comencem estar nerviosos de que d’aquí poc tornem?), és una sensació una mcia rara, és com si volgues aprofitar al màxim tot perquè ja s’acaba i si ens perdem alguna cosa, per petita que sigui pues em fa pena. Després la carretera entra cap a l’interior i anem seguint un riu molt maco. Fem una altra parada per passar per el pont penjant més llarg de nova zelanda. Resulta que s’ha de pagar però com que hi arribem tard no hi ha ningú i ens colem (ja són 2 cops! Com ens estem tornant!!). És maco perquè per sota passa un riu on s’hi fa rafting i altres esports. Al vespre ja ens possem a buscar un lloc per dormir i trobem una zona de picnic prou arraserada, així que aquí montem la paradeta i a dormir!
Dissabte 3 de desembre: Abel Tasman National Park
Com diu el Xavi: pues això s’assembla a la Conca! (venir a l’altre punta del món i que et digui això!). Abans de tornar per on hem vingut, fem una paradeta a una de les paltjes i només seure... ja ens ataquen les mosquetes aquestes, quina puñeta!!! Ja tinc els tormells acrivillats, total que molt macu però només hi podem aguantar 5 minuts. És curiòs perquè tornem amb la marea baixa i el paissatge és completament diferent. Arribem a la furgu tot just abans de que es faci de nit, ufff apurandoooo.
Dilluns 5 de desembre: Malboorough Wine RegionSón les set del matí: piiii, pam ... ppiiiiii..... sons de grues al voltant. Ai mare meva, nosltres aquí al mig quina vergonya.... Xavi (encara els dos al llit) tranquil·la que no ens diran res. Cinc minuts més tard: ejemm.... excuse meeee?!¿!?! goodd morning...!! We have to work here... Mira, jo tierra tragame, el Xavi sortint amb pijama fora i petant la xerrada amb els obrers, i comença a conduir que jo encara estic al llit. Paquetería a domicilio va dient...!!! i jo aguantant-me el: ja t’ho vaig dir jooooo!!!! Va tant dormit que casi no fa cas ni ha una senyal d’stop. Per fi, un cop passades les obres para i torna al llit, com si res hagués passat tornem a fer que ens despertem i llevem sense mals humors.... si és que la vida dels backpackers és així de dura!!! A lo que ibamos, Molborough és una zona molt famosa pels vins, hi ha tot de vinyes tipu el Penedés. 
I decidim a fer una cosa que no hem fet mai a casa, però que ara de cop ens fa gràcia: anar a fer una cata de vins. Toma ya!! Si es que ja no sabem que fer per ser originals!! Pues si: lloguem una bicicleta tàndem per fer una cata de vins, que té el seu intringulis! Menus mal que pel voltant de les vinyes hi havia senyals de “peligro bicicletes” perquè us podeu imaginar després de visitar 6 vinyes diferents i probar una mitja de 5 vins cada cop... com les cabretes. La veritat és que ens ho vam passar molt bé. Portàvem un mapa de la zona, que al final no vam ni fer cas, anàvem tirant i allà on vèiem una vinya que ens feia gràcia allà que anàvem. Hola, venim a fer el tastet. 
En alguns llocs pots anar de “gorrón” que esperen que acabis comprant una ampolla suposo, però nosaltres bebiem els vins i deiem: ui... està difícil de decidir amb quin ens quedem eh... saps què donem una volta i ens ho pensem. Of course, no tornàvem. En altres llocs et feien pagar uns 5 dòlars per probar 5 vins, no està mal, ho pagàvem a gust, però per suposat no preteniem pagar cap ampolla. Bé, això abans d’arribar a l’última vinya on el Xavi, que ja anava ben piripi, es confón i gira el preu de la copa pel preu de l’ampolla, i de cop diu davant de la comercial: alà! Pues aquest vi si que és barato, ens quedem una ampolla! I jo que me’l miro alucinant, però no vaig dir res (a mi tot el que és comprar ja hem sembla bé). 
Clar, quan la noia li diu són 22 dòlars, se li posa una cara de tonto... que jo ja entenc de seguida que ha passat. Però ho acabem pagant, ja sabeu que quan et trobes en aquestes situacions que ja te’l han embolicat i tot... pues et fa cosa tirar-te enrere. Total que sortim de l’última vinya amb un Riesling sota el braç, això si boníssim!!! Per sort, no hem sofert cap accident ni ens han posat cap multa (es veu que si et pillen begut amb bici també et poden treure punts) i tornenm la bici de lloguer sana i salva. Ara, sort que portàvem els cacuets a la butxaca, jo crec que ens van salvar d’una bona, perquè amb tant d’alcohol i sense dinar... Quan ja se’ns ha passat una mica la eufòria agafem la furgu per trobar un lloc per dormir. Avui em deixa a mi triar el lloc (visto la experiència d’aquest matí). El porto una mica lluny i per carrers de sorra, però arribem a una cala súper xula des d’on es veuen els Sounds (són com fiords però fets per rius i no per glaceres).
Dimarts 6 de desembre: Wellington
Dimecres 7 de desembre: Wanganai River Road
Uueeeee Fem un dinar boníssim, amb el vinet blanc, els caballs per allà al costat rondant, les vistes.... moooooolt macoooooo. Per la tarda arribem al Tongariro National Parc, on han grabat un munt d’escenes del senyor de los anillos, bàsicament és on viu el dolent de la peli, en un volcà que li diuen “el Monte del Destino” (els friquis del Tolkien ja ho entendran). El paissatge és súper macooo també, és veuen tres volcans que surten com del no res i encara estan una mica nevats i tot. Dormim en un “campsite” del departament de conservació dins del parc nacional amb vistes al Mt. Rentepeku (donem unes quantes voltes per trobar el lloc amb més bones vistes del campsite). A dormir aviat que demà toca excursió!!
Dijous 8 de desembre: Tongariro National Park
Sort que una noia amb un jeep i una corda ens rescata! La cosa queda en només un susto... res... per posar emoció a l’excursió! Així que entre tot plegat comencem a caminar a l’hora dels dominguerus. Com que venim entrenats, però, anem a bon ritme i al cap d’una estona ja comencem a avançar a altres excursionistes. (allò semblàven les rambles un diumenge a la tarda!). El paissatge és súper curiòs, tierra de mordor total perquè tot és terra volcànica. Fem una petita parada a una cascada picant (surt aigua amb burbujitas), la probem però poc no fos cas que ens intoxiquem. Pasem pels peus del Monte del Destino (el volcà Ngauruhoe) i pel costat d’un cràter vermell molt espectacular. D’aquí i d’allà surten fumeroles i vapor d’aigua i la terra en algunes zones és tant vermella que sembla que hagi de bullir. De fet, si toques el terra en alguns troços està ben calentoneta. Parem per dinar amb vistes a uns llacs turqueses espectaculars (i ben sulfúrics!). Fa un dia preciós però just quan parem… venen els núvols i ens pelem de fred. No creieu que portem bocates no, anem amb un tàper amb amanida d’arròs. 
Quin merder, allà amb tota la cendra i la gravilla, amb la rasca… i anar pelant tomàquets i ous dussos! (que podeu comptar amb la olor a sofre, és a dir, ou podrit, com de gust ens venien…). Encara es troben trocets on hi ha neu i sempre ens parem per fer la brometa de la bola. La baixada és molt maca també perquè té vistes a una vall súper verda. La baixada la fem ben a poc a poc perquè els genolls hem fan un mal terrible (però que iaia no?!!?) i quan arribem a baix ens espera el taxi de tornada. Per estalviar-nos unes pelilles decidim que només pujo jo per anar a buscar la furgu i delsprés recollir al Xavi pel camí. Quan el passo a recollir me’l trobo de xerrera amb 
un autostopista novazelandés així que ja hem teniu altre cop de tornada al pàrquing. A sigut una excursió molt maca!!! Ah! I avui parem per dormir d’il·legals a un petit descampat al costat de la carretera (som unes 4 furgus així que donem el cante de lluny). I de cop un home (encara no sabem sortit d’on) ens truca a la porta quan sopàvem per dir-nos que aquesta nit ell i els seus amics vindrien de cacera amb grans escopetes i que quan vinguessin no voldria pas trobar-nos allà acampats encara… quina por no?!¿!?!¿ quina mala llet aquests nova zelandesos!! Total, que pirem ràpidament al campament legal que costa 4 eurillos per cap, tampoc ens arruinarem i ens estalviem confrontacions.
Divendres 9 de desembre: Whanganui river
Quina emoció!!! A part d’això la única distrecció és anar mirant el paissatge, perquè de fet no caldria ni remar ja que la corrent del riu et va portant. Hem sembla a mi que el Xavi no va remar en tot el trajecte, però clar jo anant davant i no m’enterava. El que més gracia li feia era dirigirme cap a les cascadetes que hi havia a les parets del riu, perque m’hi posés a sota i quedar xopa. Per tornar un jetboat ens va venir a buscar. És una lanxa súper potent que va súper ràpid, com volant per sobre del riu. La distància feta en 6 hores la desfem amb mitja horeta!
Dissabte 10 de desembre: Taupo 
Jo crec que un casi s’ofega perquè estava de cap per aball i no hi havia manera de que sortís (aquesta activitat tinc clar que no la farem). I en aquest mateix riu trobem el lloc perfecte per sucar-nos al caldet! Hi ha un petit afluent on l’aigua surt a 70 graus. Llavors la gràcia es trobar el punt on l’aigua calenta es troba amb l’igua freda del riu i que la combinació sigui 38-40 graus. No us penseu que sigui tant fàcil eh!! I més si està ple de giris (que ja fa rato que hi són i tenen els millors llocs). Massa amunt a l’afluent et cous com un galet a la sopa i massa aball et quedes glaçadet. 
El Xavi estava massa amunt i jo ja veig que comença a suar (que se’m desmaiarà!!) total… que tant amunt i aball… tampoc et relaxes gaire que diguem, però és l’spa que hi ha si el vols de gratis!! Ah! I avui al campament on passem la nit ens trobem amb uns finlandesos que vam coneixer al kepler! Quina gràcia que fa que tots anem als mateixos llocs!
(si clarooooo!! ya nos la han coladooo!!) et sents una mica millor quan t’expliquen que de forma natural també explota però que les hores sempre són diferents i clar que no t’estaràs allà 48 hores esperant a veure quan li dona per eruptar. El que mola d’aquesta zona termal és l’excursioneta que et preparen i que vas veient: que si el cràter de la mort, que si el fang més bullint del món, que si el llac de champany, que si el llac sulfuric, que si les terraces de sílica, que si el riuet groc fluorescent, tot acompanyat amb l’olor a ous podrits perpetua; suposo que si existís l’inferm seria alguna cosa així. 
Després ens dirigim cap a Rotorua, on hi ha un geiser natural més puntual però que val una pasta així que passem. Ens sembla més original anar a dinar a les taules de picnic d’un altre parc termal (si, dinar amb olor a ou podrit, nnyaaammmmm) “pollastre a la podrieg”. Un altre cop veiem un munt d’estanys d’aigua bollint i fang fent el xupxup, a aquesta gent no els hi faltarà aigua calenta!!! De fets els Maorins cuinaven utilitzant aquesta activitat geotérmica (les noves generacions sense la parrilla electrica es moririen de gana).
Dilluns 12 de desembre: Rotorua
(no vull ni pensar si l’havien posat nou per nosaltres o era el fang que va passant per tothom) i te’l vas escampant per sobre: hilarious!. Un cop el fang petrificat has d’anar a la dutxa freda (no t’hi pots estar més de 20 minuts amb el fang perquè deshidrata molt). I llavors unes 2 horetes a les piscines de sofre a 40 graus!!! Mmmmmmmm nice!! Allò que surts ready pel llitet!! Vam sortir relaxats, purificats, hidratats i el millor de tot fent una olor a ou podrit que no ens la vam poder treure de sobre en 4 dies!
Dimarts 13 de desembre: Coromandel Peninsula
Of course, tots els guiris després de tres quarts d’hora caminant i molls no ens quedarem contents amb la foto des de fora així que tots cap a creuar la cova!. Un cop feta la foto i amb el panorama plujós no tenies una altra que tornar a fer el cami de tornada, anar relliscant amb les flipflops!! Per la tarda fem una activitat ben graciosa: a la lonely planet diu que hi ha una platja (la hot Water Beach) on surt aigua calenta des de sota, en marea baixa i que si amb un rasclet fas un forat tens el teu spa de gratis. És molt inocent pensar que tindràs el teu spa privat i relaxant sabent que tothom porta la mateixa guia! Així que quan arribem (amb bikini i plovent i amb un fred que pela!) ens trobem amb un munt de forats al terra amb un munt de giruis en bañadors tots sucats! 
Clar que no et pots posar lluny, tots hem d’estar apilats en aquest spa improvissat donat que és un punt molt concret d’on surt l’aigua calenta (el nostre lloc era al costat d’una familia d’americas típics: gordissims). Un cop més si t’hi apropes molt t’escaldes i si et possaves massa lluny l’spa és convertia en un bany a 5 graus. Us ho juro que la situació és grotesca, allà tot de gent gran fent forats a la sorra com si fossin nens a veure si surt l’aigua calenta. A més, els forats no són gaire grans i les cames les tens sucades i de la part de dalt et congeles. La cosa és posa més interessant quan la marea va pujant i les piscines dels de davant és comencen a innundar d’aigua de mar gelada… la gent cridant, els homes corremi tots a fer muralles i és que s’ha de ser guiri per fer això! Quin panorama!!! I la marea anar pujant. Els que estàvem a les piscines de darrere anar rient dels pobres de davant que s’estaven innundant fins que arriba la ona gran que et mulla a tuuuu!!! Appaaa cames ajudeume cap a la furgu, xops, plovent, a 10 graus de temperatura ambient això si… podem fer el tik: ja hem fet la turistada de les turistades del vaitje!!!
Dimecres 14 de desembre: Te Ahora 
La resta del dia ens el passem dinant tranquil·lament, connectats a internet a la biblio i per celebrar l’últim dia a Nova Zelanda ho rematem amb un banyito a la piscina termal més gran de l’hemisferi sud (aquí es porta molt això de comprar grandaries entre hemisferis). No se si deu ser la més gran o no , el que ser és que vam estar sucats a 38 graus durant més de 2 hores mentre el plujim t’anava caient a la cara (era a l’aire lliure) i que vam sortir més relaxats que mai!!! Aprofitem això ara que ja se’ns acabaaaaaaaa!!!
la linea on comença el fus horari (sorry si no ho explico gaire bé, és que encara m’hi perdo) pues vam arribar a Taití (on feiem parada tècnica) a les deu de la nit del dia 14!!! Ens han regalat un dia més!!! Iiiuujjuuuuu I encara va ser més surrealista quan ens rep a l’eroport una Taitiana ballant música hawaiana amb collarets de flors… alooojjaaaaaaaaaaaa!! Ostiaaaaaa!!! Ens hauriem d’haver quedat aquí uns diesssss!!!! Ho haurem de deixar per la pròpera, ja que hem d’agafar un altre vol cap a Los Angeles i d’allà a la nostra última parada: New Yorkkkkkkk!!!!!!!!
La gràcia del cine és que en lloc d’haver-hi les típiques butaques de cine hi ha un munt de sofàs, com si estiguessis a casa. Y por si esto no fuera poco, hi ha un descapotable antic aparcat on també t’hi pots seure... ben curiós! La peli ens agrada i per dormir anem a la vora del llac. Ens costa una mica trobar lloc perquè ja estem cansats i ofuscats però al final trobo (perquè condueixo jo) un raconet perfecte per passar la nit......
...
Ester:
Dimecres 30 de Novembre: de Wanaka a les GlaceresAvui disfrutem molt la carretera. És genial anar conduint i veure uns paissatges preciosos. Montanyes, llacs, estem passant pel Aspiring National Park. Pel camí vas trobant petites excursions (ho saps pels parkings plens de caravanes i autobusos que hi ha pel camí). Fem una petita excursió a un riu que ve de les muntanyes, té un color turquesa preciós i ja només pel color pots imaginar-te que deu estar gelat, tot i així hi ha gent que es banya. Nosaltres després d’haver estat en mars tants càlids, n’hi ens ho plantejem. Pasem per un pont penjant molt macu i també veiem una cascada. 
Per dinar trobem un lloc maquíssim, amb taules de picnic i amb vistes a las montanyes nevades. El problema és que arriben les mosquetes emprenyadores que piquen... (i quin mal, d’aquestes no en tenim a casa, espero que no arribin mai!). Ho solucionem posant-nos roba llarga (el Xavi es posa el pijama i tot!), i es que avui fa tant bon dia que estem anant amb shorts. Després de fer uns quans kilómetres i quan ja són les 7 i pico arribem al glaciar de Fox. És una passada, comences a entrar a una vall fosca i et ve un birugi de cop que et comences a creure que hi ha gel a prop (i aixó que casi estem a nivell de mar ara!). Anem caminant fent una excursió cap a la cara de la glacera. Es veu que fa poc hi va haver un accident i dos nois van morir sepultats pel gel, així que tot està amb valles i no et deixen acostar-te gaire al gel. 
Això sí, si pagues una excursió guiada, la cosa deixa de ser perillosa (no saben res!) aquí si no pagues no pots fer res. I de cop el Xavi treu el geni rebel i diu: pues ens colem pel camí de les excursions organitzades! Jo primer estava cagada, però un cop toquem el gel.... la veritat és que és impressionant. Ja podeu imaginar-nos: jo amb shorts, amb les bambes que ens estàvem relliscant tota l’estona... ens podiem haver trencat una cama i allà sense ningú que s’enteri. Passem per unes escales excabades al gel, suposem fet pels guies de les excursions. És curiós que vas sentit el so del gel trencant-se per sota o per dalt o jo ja no sabia d’on venia. Quan ja em fet prou d’aventurers anem de tornada i ens trobem unes manoples! Ens ha sortit l’excursió de gratis i amb regal!!! 
Per la nit dormim a un racó amb vistes a la glacera i al monte cook (el més alt de la illa sud, uns 3000 metres i pico). Of course posa prohibit acampar de gorra però ja som tres allà aparcats i a més uns son una família... així que tampoc ens sentim tant malament!
Per dinar trobem un lloc maquíssim, amb taules de picnic i amb vistes a las montanyes nevades. El problema és que arriben les mosquetes emprenyadores que piquen... (i quin mal, d’aquestes no en tenim a casa, espero que no arribin mai!). Ho solucionem posant-nos roba llarga (el Xavi es posa el pijama i tot!), i es que avui fa tant bon dia que estem anant amb shorts. Després de fer uns quans kilómetres i quan ja són les 7 i pico arribem al glaciar de Fox. És una passada, comences a entrar a una vall fosca i et ve un birugi de cop que et comences a creure que hi ha gel a prop (i aixó que casi estem a nivell de mar ara!). Anem caminant fent una excursió cap a la cara de la glacera. Es veu que fa poc hi va haver un accident i dos nois van morir sepultats pel gel, així que tot està amb valles i no et deixen acostar-te gaire al gel. 
Això sí, si pagues una excursió guiada, la cosa deixa de ser perillosa (no saben res!) aquí si no pagues no pots fer res. I de cop el Xavi treu el geni rebel i diu: pues ens colem pel camí de les excursions organitzades! Jo primer estava cagada, però un cop toquem el gel.... la veritat és que és impressionant. Ja podeu imaginar-nos: jo amb shorts, amb les bambes que ens estàvem relliscant tota l’estona... ens podiem haver trencat una cama i allà sense ningú que s’enteri. Passem per unes escales excabades al gel, suposem fet pels guies de les excursions. És curiós que vas sentit el so del gel trencant-se per sota o per dalt o jo ja no sabia d’on venia. Quan ja em fet prou d’aventurers anem de tornada i ens trobem unes manoples! Ens ha sortit l’excursió de gratis i amb regal!!! 
Per la nit dormim a un racó amb vistes a la glacera i al monte cook (el més alt de la illa sud, uns 3000 metres i pico). Of course posa prohibit acampar de gorra però ja som tres allà aparcats i a més uns son una família... així que tampoc ens sentim tant malament! Dijous 1 de Desembre: Franz-joshep and Fox glaciers
Després del ritual de llevar-nos, treure el llit, montar la taula, esmorzar (a dins la furgu que fa una mica de rasca) anem al poble, que avui toca excursió amb helicòpter!! No sabiem si fer-la o no ja que resulta bastant, molt car, però al final ens animem, només serem aquí un cop a la vida!! 
És una excursió que et porta a veure els dos glaciars i et dona la volta al Mt. Cook, la montanya aquesta tant alta. La veritat és que val molt la pena pagar-ho. És el primer cop que anem amb helicópter i jo al principi vaig ben agafada al agafador del sostre (com als dels cotxes) ja sabeu que volar no és de les coses que més tranquil·la vagi, a més l’helicópter es mou molt més. Passem súper aprop de terra i veiem tota la glacera de baix a dalt súper bé. La part de dalt és la més maca perqué el gel es molt blanc i veus totes les escletxes i esquerdes que es fan quan el gel es mou. Sobre de les muntanyes hi ha un munt de neu i a l’altre 
banda encara veiem dos glaceres més. Pujem fins als 3000 metres i la volta al Cook es ven xula, casi casi que pots tocar la muntanya. Et sents com un ocell volant tant aprop de les coses. I llavors aterrissem a dalt de la glacera i baixem a sobre de la neu. Hi ha una pau i tranquil·litat impressionant, només sents el soroll de l’helicopter clar. Després de jugar amb la neu una estoneta tornem a l’helicopter i cap a baix a tota pastilla. I al floreta de la parella, és a dir al Xavi, li agafa un mal d’alçada per culpa del canvi tant brusc de pressió i es comença a trobar malament (mal de cap i punxades al front) total que arriba a baix que s’arrossega!! 
Pagar tanta pasta i que li senti així les coses! Que fundamentooo (li senten millor les coses gratis), sort que va ser només a la baixada. Total que passa tot el dia Kao. S’anima a fer una excursioneta cap a l’altre glaciar però comença ui ui ui quin mal de cap i ja el tinc a terra estirat descancsat al mig del camí. Quin tiuu! No em segueix el ritme!! Jejeje ens passem la tarda descansant i no fent res... a veure si per demà a està recuperat... (deu estar aixó relacionat amb els mals del submarinisme??, podria ser...)
És una excursió que et porta a veure els dos glaciars i et dona la volta al Mt. Cook, la montanya aquesta tant alta. La veritat és que val molt la pena pagar-ho. És el primer cop que anem amb helicópter i jo al principi vaig ben agafada al agafador del sostre (com als dels cotxes) ja sabeu que volar no és de les coses que més tranquil·la vagi, a més l’helicópter es mou molt més. Passem súper aprop de terra i veiem tota la glacera de baix a dalt súper bé. La part de dalt és la més maca perqué el gel es molt blanc i veus totes les escletxes i esquerdes que es fan quan el gel es mou. Sobre de les muntanyes hi ha un munt de neu i a l’altre 
banda encara veiem dos glaceres més. Pujem fins als 3000 metres i la volta al Cook es ven xula, casi casi que pots tocar la muntanya. Et sents com un ocell volant tant aprop de les coses. I llavors aterrissem a dalt de la glacera i baixem a sobre de la neu. Hi ha una pau i tranquil·litat impressionant, només sents el soroll de l’helicopter clar. Després de jugar amb la neu una estoneta tornem a l’helicopter i cap a baix a tota pastilla. I al floreta de la parella, és a dir al Xavi, li agafa un mal d’alçada per culpa del canvi tant brusc de pressió i es comença a trobar malament (mal de cap i punxades al front) total que arriba a baix que s’arrossega!! 
Pagar tanta pasta i que li senti així les coses! Que fundamentooo (li senten millor les coses gratis), sort que va ser només a la baixada. Total que passa tot el dia Kao. S’anima a fer una excursioneta cap a l’altre glaciar però comença ui ui ui quin mal de cap i ja el tinc a terra estirat descancsat al mig del camí. Quin tiuu! No em segueix el ritme!! Jejeje ens passem la tarda descansant i no fent res... a veure si per demà a està recuperat... (deu estar aixó relacionat amb els mals del submarinisme??, podria ser...) 
Divendres 2 de desembre: costa oest 
(serà que ja comencem estar nerviosos de que d’aquí poc tornem?), és una sensació una mcia rara, és com si volgues aprofitar al màxim tot perquè ja s’acaba i si ens perdem alguna cosa, per petita que sigui pues em fa pena. Després la carretera entra cap a l’interior i anem seguint un riu molt maco. Fem una altra parada per passar per el pont penjant més llarg de nova zelanda. Resulta que s’ha de pagar però com que hi arribem tard no hi ha ningú i ens colem (ja són 2 cops! Com ens estem tornant!!). És maco perquè per sota passa un riu on s’hi fa rafting i altres esports. Al vespre ja ens possem a buscar un lloc per dormir i trobem una zona de picnic prou arraserada, així que aquí montem la paradeta i a dormir!
Dissabte 3 de desembre: Abel Tasman National Park
Com diu el Xavi: pues això s’assembla a la Conca! (venir a l’altre punta del món i que et digui això!). Abans de tornar per on hem vingut, fem una paradeta a una de les paltjes i només seure... ja ens ataquen les mosquetes aquestes, quina puñeta!!! Ja tinc els tormells acrivillats, total que molt macu però només hi podem aguantar 5 minuts. És curiòs perquè tornem amb la marea baixa i el paissatge és completament diferent. Arribem a la furgu tot just abans de que es faci de nit, ufff apurandoooo. Diumenge 4 de desembre: Motueka
Un cop més els hi hem de donar la raó, els metereolegs de Nova Zelanda saben el que es fan. Plou i molt. Hi ha el mercat setmanal a la plaça del poble i pobrets estan ben passats per aigüa. Son quatre paradetes i ràpid escanpen la boira. Nosaltres ens ho mirem des de la oficina d’informació, ja que hi ha internet i aprofitem per fer dia d’ofice. Per la tarda, supermercat i rentadora, que una mica més i ens tanquen la lavandería amb la nostra roba dins i nosaltres al súper... total que el Xavi a les 6 i quart (tancàven a les 6...) correns a la lavandería i torna amb tota la rova completament mullada... i ara que fem si està plovent!! 
Tindrem la roba mullada per dies!! Ens les apanyem per penjar-la per dins de la furgu, els mitjons penjant del sostre, les samarretes d’on tenim la roba, i els calçotets al costat dels coberts... bueno, semblàvem uns venedors ambulants. Com que plou molt aprofitem al vespre per fer kilometres i ens passa el que altres vegades ens ha passat i que diem sempre: això que no ens torni a passar... pues que comencem a buscar un lloc per dormir de nit. Conseqüència: acabem tardant 1 hora per arribar a una carretereta de mala mort que justament veig que hi estan fent obres. Jo: aquí no que hi ha obres i ja veuràs demà al matí. I el Xavi: va no comencis que estàs cansada i ja estàs que res et sembla bé, que no passa res (frase preferida, no passarà res, aquí estem perfecte). Si, vale. Total que dormim a la calçada de la carretera, a un cantó el penyasegat i a l’altre just l’asfalt (en construcció).
Tindrem la roba mullada per dies!! Ens les apanyem per penjar-la per dins de la furgu, els mitjons penjant del sostre, les samarretes d’on tenim la roba, i els calçotets al costat dels coberts... bueno, semblàvem uns venedors ambulants. Com que plou molt aprofitem al vespre per fer kilometres i ens passa el que altres vegades ens ha passat i que diem sempre: això que no ens torni a passar... pues que comencem a buscar un lloc per dormir de nit. Conseqüència: acabem tardant 1 hora per arribar a una carretereta de mala mort que justament veig que hi estan fent obres. Jo: aquí no que hi ha obres i ja veuràs demà al matí. I el Xavi: va no comencis que estàs cansada i ja estàs que res et sembla bé, que no passa res (frase preferida, no passarà res, aquí estem perfecte). Si, vale. Total que dormim a la calçada de la carretera, a un cantó el penyasegat i a l’altre just l’asfalt (en construcció). 
Dilluns 5 de desembre: Malboorough Wine Region
I decidim a fer una cosa que no hem fet mai a casa, però que ara de cop ens fa gràcia: anar a fer una cata de vins. Toma ya!! Si es que ja no sabem que fer per ser originals!! Pues si: lloguem una bicicleta tàndem per fer una cata de vins, que té el seu intringulis! Menus mal que pel voltant de les vinyes hi havia senyals de “peligro bicicletes” perquè us podeu imaginar després de visitar 6 vinyes diferents i probar una mitja de 5 vins cada cop... com les cabretes. La veritat és que ens ho vam passar molt bé. Portàvem un mapa de la zona, que al final no vam ni fer cas, anàvem tirant i allà on vèiem una vinya que ens feia gràcia allà que anàvem. Hola, venim a fer el tastet. 
En alguns llocs pots anar de “gorrón” que esperen que acabis comprant una ampolla suposo, però nosaltres bebiem els vins i deiem: ui... està difícil de decidir amb quin ens quedem eh... saps què donem una volta i ens ho pensem. Of course, no tornàvem. En altres llocs et feien pagar uns 5 dòlars per probar 5 vins, no està mal, ho pagàvem a gust, però per suposat no preteniem pagar cap ampolla. Bé, això abans d’arribar a l’última vinya on el Xavi, que ja anava ben piripi, es confón i gira el preu de la copa pel preu de l’ampolla, i de cop diu davant de la comercial: alà! Pues aquest vi si que és barato, ens quedem una ampolla! I jo que me’l miro alucinant, però no vaig dir res (a mi tot el que és comprar ja hem sembla bé). 
Clar, quan la noia li diu són 22 dòlars, se li posa una cara de tonto... que jo ja entenc de seguida que ha passat. Però ho acabem pagant, ja sabeu que quan et trobes en aquestes situacions que ja te’l han embolicat i tot... pues et fa cosa tirar-te enrere. Total que sortim de l’última vinya amb un Riesling sota el braç, això si boníssim!!! Per sort, no hem sofert cap accident ni ens han posat cap multa (es veu que si et pillen begut amb bici també et poden treure punts) i tornenm la bici de lloguer sana i salva. Ara, sort que portàvem els cacuets a la butxaca, jo crec que ens van salvar d’una bona, perquè amb tant d’alcohol i sense dinar... Quan ja se’ns ha passat una mica la eufòria agafem la furgu per trobar un lloc per dormir. Avui em deixa a mi triar el lloc (visto la experiència d’aquest matí). El porto una mica lluny i per carrers de sorra, però arribem a una cala súper xula des d’on es veuen els Sounds (són com fiords però fets per rius i no per glaceres). 
Dimarts 6 de desembre: Wellington
Dimecres 7 de desembre: Wanganai River Road
Uueeeee Fem un dinar boníssim, amb el vinet blanc, els caballs per allà al costat rondant, les vistes.... moooooolt macoooooo. Per la tarda arribem al Tongariro National Parc, on han grabat un munt d’escenes del senyor de los anillos, bàsicament és on viu el dolent de la peli, en un volcà que li diuen “el Monte del Destino” (els friquis del Tolkien ja ho entendran). El paissatge és súper macooo també, és veuen tres volcans que surten com del no res i encara estan una mica nevats i tot. Dormim en un “campsite” del departament de conservació dins del parc nacional amb vistes al Mt. Rentepeku (donem unes quantes voltes per trobar el lloc amb més bones vistes del campsite). A dormir aviat que demà toca excursió!!
Dijous 8 de desembre: Tongariro National Park
Sort que una noia amb un jeep i una corda ens rescata! La cosa queda en només un susto... res... per posar emoció a l’excursió! Així que entre tot plegat comencem a caminar a l’hora dels dominguerus. Com que venim entrenats, però, anem a bon ritme i al cap d’una estona ja comencem a avançar a altres excursionistes. (allò semblàven les rambles un diumenge a la tarda!). El paissatge és súper curiòs, tierra de mordor total perquè tot és terra volcànica. Fem una petita parada a una cascada picant (surt aigua amb burbujitas), la probem però poc no fos cas que ens intoxiquem. Pasem pels peus del Monte del Destino (el volcà Ngauruhoe) i pel costat d’un cràter vermell molt espectacular. D’aquí i d’allà surten fumeroles i vapor d’aigua i la terra en algunes zones és tant vermella que sembla que hagi de bullir. De fet, si toques el terra en alguns troços està ben calentoneta. Parem per dinar amb vistes a uns llacs turqueses espectaculars (i ben sulfúrics!). Fa un dia preciós però just quan parem… venen els núvols i ens pelem de fred. No creieu que portem bocates no, anem amb un tàper amb amanida d’arròs. 
Quin merder, allà amb tota la cendra i la gravilla, amb la rasca… i anar pelant tomàquets i ous dussos! (que podeu comptar amb la olor a sofre, és a dir, ou podrit, com de gust ens venien…). Encara es troben trocets on hi ha neu i sempre ens parem per fer la brometa de la bola. La baixada és molt maca també perquè té vistes a una vall súper verda. La baixada la fem ben a poc a poc perquè els genolls hem fan un mal terrible (però que iaia no?!!?) i quan arribem a baix ens espera el taxi de tornada. Per estalviar-nos unes pelilles decidim que només pujo jo per anar a buscar la furgu i delsprés recollir al Xavi pel camí. Quan el passo a recollir me’l trobo de xerrera amb 
un autostopista novazelandés així que ja hem teniu altre cop de tornada al pàrquing. A sigut una excursió molt maca!!! Ah! I avui parem per dormir d’il·legals a un petit descampat al costat de la carretera (som unes 4 furgus així que donem el cante de lluny). I de cop un home (encara no sabem sortit d’on) ens truca a la porta quan sopàvem per dir-nos que aquesta nit ell i els seus amics vindrien de cacera amb grans escopetes i que quan vinguessin no voldria pas trobar-nos allà acampats encara… quina por no?!¿!?!¿ quina mala llet aquests nova zelandesos!! Total, que pirem ràpidament al campament legal que costa 4 eurillos per cap, tampoc ens arruinarem i ens estalviem confrontacions. 
Divendres 9 de desembre: Whanganui river
Quina emoció!!! A part d’això la única distrecció és anar mirant el paissatge, perquè de fet no caldria ni remar ja que la corrent del riu et va portant. Hem sembla a mi que el Xavi no va remar en tot el trajecte, però clar jo anant davant i no m’enterava. El que més gracia li feia era dirigirme cap a les cascadetes que hi havia a les parets del riu, perque m’hi posés a sota i quedar xopa. Per tornar un jetboat ens va venir a buscar. És una lanxa súper potent que va súper ràpid, com volant per sobre del riu. La distància feta en 6 hores la desfem amb mitja horeta! 
Dissabte 10 de desembre: Taupo 
Jo crec que un casi s’ofega perquè estava de cap per aball i no hi havia manera de que sortís (aquesta activitat tinc clar que no la farem). I en aquest mateix riu trobem el lloc perfecte per sucar-nos al caldet! Hi ha un petit afluent on l’aigua surt a 70 graus. Llavors la gràcia es trobar el punt on l’aigua calenta es troba amb l’igua freda del riu i que la combinació sigui 38-40 graus. No us penseu que sigui tant fàcil eh!! I més si està ple de giris (que ja fa rato que hi són i tenen els millors llocs). Massa amunt a l’afluent et cous com un galet a la sopa i massa aball et quedes glaçadet. 
El Xavi estava massa amunt i jo ja veig que comença a suar (que se’m desmaiarà!!) total… que tant amunt i aball… tampoc et relaxes gaire que diguem, però és l’spa que hi ha si el vols de gratis!! Ah! I avui al campament on passem la nit ens trobem amb uns finlandesos que vam coneixer al kepler! Quina gràcia que fa que tots anem als mateixos llocs!Diumenge 11 de desembre: Wai-O-Tapu i Rotorua
Wai-O-Tapu és una de les zones termals més conegudes de Nova Zelanda. A les deu del matí tenim una cita amb el geiser. I anem ben enganyats, a mi ja hem semblava raro això de que a les 10 en punt cada dia erupciona… i és que el que fan es que un cop tots els guiris estem allà i posen unes pastilletes de sabó orgàniques que fa que la cosa exploti en uns segons!!! 
(si clarooooo!! ya nos la han coladooo!!) et sents una mica millor quan t’expliquen que de forma natural també explota però que les hores sempre són diferents i clar que no t’estaràs allà 48 hores esperant a veure quan li dona per eruptar. El que mola d’aquesta zona termal és l’excursioneta que et preparen i que vas veient: que si el cràter de la mort, que si el fang més bullint del món, que si el llac de champany, que si el llac sulfuric, que si les terraces de sílica, que si el riuet groc fluorescent, tot acompanyat amb l’olor a ous podrits perpetua; suposo que si existís l’inferm seria alguna cosa així. 
Després ens dirigim cap a Rotorua, on hi ha un geiser natural més puntual però que val una pasta així que passem. Ens sembla més original anar a dinar a les taules de picnic d’un altre parc termal (si, dinar amb olor a ou podrit, nnyaaammmmm) “pollastre a la podrieg”. Un altre cop veiem un munt d’estanys d’aigua bollint i fang fent el xupxup, a aquesta gent no els hi faltarà aigua calenta!!! De fets els Maorins cuinaven utilitzant aquesta activitat geotérmica (les noves generacions sense la parrilla electrica es moririen de gana). 
Dilluns 12 de desembre: Rotorua
(no vull ni pensar si l’havien posat nou per nosaltres o era el fang que va passant per tothom) i te’l vas escampant per sobre: hilarious!. Un cop el fang petrificat has d’anar a la dutxa freda (no t’hi pots estar més de 20 minuts amb el fang perquè deshidrata molt). I llavors unes 2 horetes a les piscines de sofre a 40 graus!!! Mmmmmmmm nice!! Allò que surts ready pel llitet!! Vam sortir relaxats, purificats, hidratats i el millor de tot fent una olor a ou podrit que no ens la vam poder treure de sobre en 4 dies! 
Dimarts 13 de desembre: Coromandel Peninsula
Of course, tots els guiris després de tres quarts d’hora caminant i molls no ens quedarem contents amb la foto des de fora així que tots cap a creuar la cova!. Un cop feta la foto i amb el panorama plujós no tenies una altra que tornar a fer el cami de tornada, anar relliscant amb les flipflops!! Per la tarda fem una activitat ben graciosa: a la lonely planet diu que hi ha una platja (la hot Water Beach) on surt aigua calenta des de sota, en marea baixa i que si amb un rasclet fas un forat tens el teu spa de gratis. És molt inocent pensar que tindràs el teu spa privat i relaxant sabent que tothom porta la mateixa guia! Així que quan arribem (amb bikini i plovent i amb un fred que pela!) ens trobem amb un munt de forats al terra amb un munt de giruis en bañadors tots sucats! 
Clar que no et pots posar lluny, tots hem d’estar apilats en aquest spa improvissat donat que és un punt molt concret d’on surt l’aigua calenta (el nostre lloc era al costat d’una familia d’americas típics: gordissims). Un cop més si t’hi apropes molt t’escaldes i si et possaves massa lluny l’spa és convertia en un bany a 5 graus. Us ho juro que la situació és grotesca, allà tot de gent gran fent forats a la sorra com si fossin nens a veure si surt l’aigua calenta. A més, els forats no són gaire grans i les cames les tens sucades i de la part de dalt et congeles. La cosa és posa més interessant quan la marea va pujant i les piscines dels de davant és comencen a innundar d’aigua de mar gelada… la gent cridant, els homes corremi tots a fer muralles i és que s’ha de ser guiri per fer això! Quin panorama!!! I la marea anar pujant. Els que estàvem a les piscines de darrere anar rient dels pobres de davant que s’estaven innundant fins que arriba la ona gran que et mulla a tuuuu!!! Appaaa cames ajudeume cap a la furgu, xops, plovent, a 10 graus de temperatura ambient això si… podem fer el tik: ja hem fet la turistada de les turistades del vaitje!!! 
Dimecres 14 de desembre: Te Ahora 
La resta del dia ens el passem dinant tranquil·lament, connectats a internet a la biblio i per celebrar l’últim dia a Nova Zelanda ho rematem amb un banyito a la piscina termal més gran de l’hemisferi sud (aquí es porta molt això de comprar grandaries entre hemisferis). No se si deu ser la més gran o no , el que ser és que vam estar sucats a 38 graus durant més de 2 hores mentre el plujim t’anava caient a la cara (era a l’aire lliure) i que vam sortir més relaxats que mai!!! Aprofitem això ara que ja se’ns acabaaaaaaaa!!! 
Dijous 15 de desembre: cap a l’aeroport d’Auckland
Aquest matí correm-hi totsssss!! Ahir estàvem tant relaxats que qualsevol es posava a fer maletes així que ho hem deixat tot per últim moment, as always! El Xavi és el que fa les maletes més lentament de tot l’hemisferi sud així que li posa més emoció. A més hem d’entregar la furgu sense caques, mínimament descent i plena de benzina. Així que corrent amunt i avall per trobar l’abocador, després la benzinera, ojo que no ens perdem… per sort arribem a temps! A les quatre de la tarda agafavem l’aviò que ens portaría a través del temps al passat ja que al creuar
la linea on comença el fus horari (sorry si no ho explico gaire bé, és que encara m’hi perdo) pues vam arribar a Taití (on feiem parada tècnica) a les deu de la nit del dia 14!!! Ens han regalat un dia més!!! Iiiuujjuuuuu I encara va ser més surrealista quan ens rep a l’eroport una Taitiana ballant música hawaiana amb collarets de flors… alooojjaaaaaaaaaaaa!! Ostiaaaaaa!!! Ens hauriem d’haver quedat aquí uns diesssss!!!! Ho haurem de deixar per la pròpera, ja que hem d’agafar un altre vol cap a Los Angeles i d’allà a la nostra última parada: New Yorkkkkkkk!!!!!!!! Buenuuuuuuuuuuuuuuuu!!! Nova Zelanda ens ha agradat molt! Moltes ovelles i molts prats per pasturar! beeeeee!!! beeeeeeee!!! Us deixem amb unes fotos guays! Al final trobareu la ruta que hem fet.
El pròxim post ja serà el de New York...el viatge s'acaba...
Milford Sound
Fox Glacier
Fox Glacier
Camps de pastura
Camps de pastura
Tongariro National Park
Tongariro National Park
Tongariro National Park
Tongariro National Park
Per Fi!!!!!!!!!!!!!! quina alegria tornar a llegir les vostre aventures, tot marevillós, cada cop mes fantástic, espero ya poder legir el seguen episodi a New York. Una abreçada . Roser
ResponderEliminar