Northern Territory (NT)

Ueeeeeeeeeeeee! Per fi actualitzem!! Ja hem arribat a Sydney, final de l'etapa Australiana. Estem a un hostal amb aigua corrent, electricitat, nevera i fins i tot wifi!!! Enrera queden els dies de furgo dormint entre estrelles i cangurs... i algún que altre crocodril...

Dilluns dia 4 de Juliol: Gregory national park.

Després d’uns quants kilòmetres per Northern Territory arribem a dinar al Gregory National park. Hi ha una gorja ben maca i fem una excursioneta entre palmeres, roques vermelles i plantes diverses. Molts dels parcs nacionals havien estat terra dels aborígens i aquest no és una excepció. A Western Australia ja havíem sentit a parlar d’històries de serps i que la cultura aborigen està molt relacionada amb la terra, però encara no sabem ben bé de què es tracta i anem una mica perduts. Per primer cop però, podem veure pintures a la roca que no sabem pas quants milers d’anys deuen tenir. En concret ens sorprèn una en la que surt un home fugint d’un ocellot que no vola (deu ser un Emu o un avantpassat) i que és molt gràfica. Certament no són ni Dalí ni Picasso però és graciós de veure el que representen.

Dimarts 5 de Juliol: Katherine gorge.

Katherine... oh yea, la primera mig ciutat en moooooolts kilòmetres. Desde Broome a WA que tot eren poblets de no més de 300 persones, on la carn dels supers era només congelada per problemes logístics, on la benzina costava un ull de la cara... aquí ja hi ha dos o tres supers dels guais, quatre o cinc benzineres i fins i tot McDonald’s (important tinguent en compte que acostuma a ser un punt de wifi gratis!). Després d’omplir el magatzem i dipòsit anem cap al parc nacional on fem una caminadeta pels voltants de la gorja. Estem poc motivats, potser perquè arrosseguem el cansament de tants kilòmetres, així que en fem una de curta. La gorja és xula però potser la millor manera de veure-la seria amb un helicòpter i volar per dins... potser quan els dissenyin més silenciosos. De tornada cap al cotxe passem pel pícnic de la zona i veiem un munt de cangurs o wallabies (no acabem d’entendre la diferència) menjant de la gespa. Ens hi acostem ben acostats i casi els podem tocar!! També veiem rat-penats (aquí els diuen flying foxes, és a dir zorro volador)  que ens recorden a un dels viatgets amb barca que vam fer a Flores. Dormim al costat de la carretera, rodejats d’altres furgos i caravanes de jubilats (grey nomads) vora Pine Creek.

Dimecres 6 i 7 de Juliol: Litchfield National Park.

Litchfield és un dels parcs nacionals que més ens ha agradat. Per començar pel matí hem visitat uns nius de termites ben curiosos. Ja us havíem comentat que a Western Australia hi havia un munt de diferents termites, i que cada espècie fa unes cases-muntanyetes particulars. Doncs aquí n’hi ha unes que fan cases gegants, de dos o tres metres d’alt i un o dos metres de diàmetre! A demés resulta que la saliva de les termites, que és l’equivalent al nostre ciment, dona una consistència tant dura a les seves ciutats que no es desfan amb la pluja i que a demés resisteixen els incendis. Una altra de les espècies de termites de la zona tenen com un sensor magnètic de manera que orienten els seus nius nord-sud i queden tots alineats paral·lelament. Després de dinar anem cap a un rierol on hi ha uns rock holes on t’hi pots banyar. Estan plens de gent!! També pots saltar com si fos una piscina i de fet jo m’ho passo pipa amb els nens amunt i avall saltant de totes les maneres possibles. Per la nit acampem al càmping del parc nacional i compartim plaça amb uns alemanys que fan una foguera i pà artesa, directament al foc enrotllant la pasta a un pal de fusta. Ens agrada la idea...veurem si ho podem fer algun dia.

Al matí següent ens fem un banyet a primera hora a les Florence falls que són unes cascades d’uns 20 metres amb un petit llac just davant. Oh yeaaa!!! A diferència del Karijini aquí l’aigua està a molt bona temperatura i ens hi estem una bona estona! Hi ha una mica de corrent i has de nedar una mica fins arribar al peu de la cascada així que fem força exercici. Estem en bona baixa forma... a veure si tindrem agulletes... A sota la cascada no s’hi pot estar gaire estona perquè l’aigua cau amb tanta força que t’enfonses, però si que hi ha una mica d’espai entre la cortina d’aigua i la pedra de darrera on t’hi pots amagar! Tot plegat ben divertit!!! Després fem una caminadeta on trobem uns altres rock holes aquesta vegada per nosaltres solets, i per la tarda anem a veure les Wangi falls on en principi et podries banyar però de fet ara no està permès perquè hi ha cocodrils a la zona i no els han aconseguit atrapar a tots...oh dear!! per sort o per desgràcia no n’hem vist cap ni un.

Divendres 8 de Juliol: Darwin.

A primera hora ens tornem a fer un banyito a les Florence falls. Oh yeaaaa!! Va ser tant xulo que valia la pena repetir. Cert, al principi fa una mica de mandra, i més a primera hora, però val molt la pena i un cop t’acostumes es disfruta molt. Un cop refrescats engeguem la furgo i cap a  Darwin! De camí intentem parar a una granja de crocodrils però resulta que l’han tancada (potser es van menjar el propietari?) així que anem directes cap a la ciutat. Darwin és molt petit, amb un centre ciutat amb els típics supers, botigues i bancs, i amb alguna platja tot i que no gaire maca en marea baixa. Ens conectem a internet i seguim fent via cap al parc nacional del Kakadu. Parem a dormir a una àrea al costat de la carretera però problema: estem en zona d’aiguamolls... així que tenim un munt de mosquits i insectes diversos. N’hi ha tants que acabem per sopar al sofà (és a dir, als seient de la furgo...). No tot són flors i violes anant de hippie!

Dissabte 9-10 de Juliol: Kakadu National park.

Avui és un d’aquells dies que aprofitem el temps. Pel matí anem amb un tour organitzat que ens porta amb barco pel riu...efectivament, a veure cocodrils. I no només a veure’n sinó a veure’ls saltar! Anem uns 30 guiris al barco. Al pis de dalt hi ha una plataforma que sobresurt cada banda des d’on la guia treu una canya amb un bon bistec de búfal lligat... i res, anar dient mixet mixet...hi ha cocodrils a les vores del riu torrant-se al sol, n’hi ha que neden... aleshores s’acosta un cap a la peça de búfal, només se li veu una part de la boca i els ulls...s’ho mira bé i fa un amago de donar-li una caixalada, però la tia que aguanta la canya tira amunt i el croc no l’agafa... així 4 o 5 vegades fent que l’animaló (de potser 4 o 5 m) salti fins a ensenyar les potes del darrera. Vaia bitxarraco!!! Al final com a recompensa li dona el tros de carn. I això amb 3 cocodrils més i tornem. Ara, de tornada passem per davant d’un estol d’ocells rapinyaires (podríem dir que s’assemblen als falcons) i la guia els tira uns trossos de carn (ara una mica més petits) que els ocells enganxen al vol i s’enduen per endrapar. Tot plegat molt xulo! Nosaltres seguim via i dinem a la vora d’uns aiguamolls. Ara no hi ha insectes així que tenim la festa en pau. Per la tarda anem a l’Ubirr que és una zona del Kakadu on hi ha pintures aborigens. Aquí la gràcia és que els rangers cada dia expliquen les històries associades amb les pintures i són molt interessants. Com que els aborigens han estat uns 50.000 anys per aquestes terres, el paisatge ha canviat varies vegades amb la pujada i baixada del nivell del mar i per tant les diferents opcions de caça i recol·lecció han variat també. I a les pintures es veuen aquestes diferències! Fins i tot hi ha una pintura de fa uns 150 anys on surt un senyor amb una pipa, barret i sabates! El primer europeu que van veure! També hi ha històries sobre la creació i els diferents accidents geològics (diuen que la serp de l’arc de sant martí –rainbow serpent- va arribar a la terra i va fer tots els rius llacs i muntanyes) i sovint tenen lliçons morals al darrera com per exemple amb qui et pots casar i amb qui no (tenen un sistema de noms i cognoms per assegurar que en una població petita hi hagi la màxima diversitat genètica possible).

Al dia següent tornem a sentir una xerrada diferent sobre la cultura aborigen i veiem més pintures. Dinem a la vora d’uns aiguamolls (aquest cop sense mosquits perquè és de dia) i seguim fent via per sortir del parc.

Dilluns 11 de Juliol: Matarranka thermal pools. A pocs kilòmetres al sud de Katherine hi ha les Matarranka thermal pools que bàsicament són unes piscines fetes a la sortida d’una font termal. L’aigua està a 33ºC així que calentito calentito!!!I L’aigua està super transparent i amb un regustet a sofre d’aquells d’ous podrits...jeje després del banyet...  dutxa calenta! És un fet remarcable donat el poc accés que tenim a aquest servei... ens dutxem sempre que podem, que no vol dir sempre que volem.  Vora la platja sempre es troben dutxes públiques, però cap a l’interior la cosa està més xunga i aleshores tirem de les dutxes de les benzineres (en principi són pels conductors de camions i road trains) i com a últim recurs anem de camping de pago. Anyway, cap al vespre tirem cap al camping de l’Elsey National Park i fem el nostre primer foc a Austràlia. La cosa no és fàcil perquè la fusta està humida... em costa tres intents engegar-lo mentre l’Ester s’ho mira i es riu de mi... tener xurri para esto! Al final queda tant bé que hi podem fer patates al caliu i tot, ben embolicadetes en paper de plata i al foc!

Dimarts 12 de Juliol: Elsey National Park.

Al matí següent lloguem una piragua i ens fiquem al riu. Rema que remes, sentint un munt d’ocells, el riu tranquil, i tot el continent Australià al teu voltant... és molt màgic... fins que arribem a un punt on hi ha una senyal que diu que no pots anar més enllà perquè hi ha cocodrils!! This is Austràlia! Abans de dinar anem a unes altres piscines termals, les “Bitter pool” que més que piscines són un riuet profund d’aigua calenta. Hi ha corrent que t’arrossega(has d’entrar per un lloc i sortir per un altre més avall) i força més gent que a les piscines d’ahir. L’aigua està una mica més freda així que tot plegat no és tant relaxat com a Matarranka. Després de dinar agafem el cotxe i fem ruta cap a Alice Springs. Intentem parar per dormir al costat de la carretera (passen molt pocs cotxes) però comencem a sentir dingos udolant i ens jinyem així que seguim avall a buscar una rest area. No mola gaire conduir de nit per aquí: has d’anar poc a poc per no atropellar cangurs -en veiem un munt a les vores de la carretera que a vegades creuen (no n’atropellessis pas a cap que el cotxe acabaria fet caldo!)- passen ocells nocturns (n’atropellem a un), els faros dels cotxes que venen pel darrera molesten molt pels miralls retrovisors... finalment trobem un lloc adequat i passem la nit dins la nostra estimada furgo.

Dimecres 13 de Juliol: metros i metros. Avui conduïm, conduïm i conduïm. Horitzons ben llunyans, la vegetació es va fent cada cop més petita, els arbres comencen a desaparèixer... ens acostem a uns núvols una mica lletxos, la temperatura comença a baixar...i plou. Quan plou anar en furgo és una mica rotllo perquè fas vida a l’aire lliure tota l’estona. Per sort no és continu i podem sopar tranquils.

Dijous 14 de Juliol: més metros i metros ...amb mal temps i un fred de pelar (ara que ja ens havíem acostumat a la bona temperatura del nord!!) A uns 60 km d’Alice Springs creuem el tròpic de capricorn, ja l’haviem creuat a Western Austràlia anat cap al nord, però el vam passar sense pena ni glòria. Aquí al costat de la carretera hi ha inclús una esculptura!! A la tarda arribem a Alice Springs, un poblet sense res especial a part de ser la vila més gran del centre Australià. Ens conectem a un ciber i penjem el blog (el de Western Australia). Cert, anem amb una mica de retràs.

Ester al telèfon:

Dia 15 de juliol: arribem al Kings Canyon

Si ens pensàvem que un cop arribat a Alice Springs ja estàvem a prop de l’Uluru i dels parcs nacionals... estàvem ben equivocats!!  Avui encara hem de fer uns 400 kms més. Quina pallisa!! Ja cal que sigui maco això del red center... Doncs au! A conduir! Al cap d’una horeta jo em començo a fixar que de tant en tant passen coses que es mouen per la carretera, com un animaló petit... que deu ser això?¿? Bueno... anem tirant fins que arribem a un picnic on parem a dinar (amb un fred del copón!). Mentres el Xavi em prepara un dinar per entrar en calor... descobrim que son els animalons... són petits ratolins!! Però n’hi ha un munt!!! S’apropen a la furgu a buscar menjar.. que agosarats! El Xavi surt corrents per espantar-ne un i el deixa mig atontat d’una trepitjada. Arribem al parc nacional del Kings Canyon per la posta de sol, si si!! Just quan arribem surt el sol i sembla que ve bon temps!! Viscaaa. Passem la nit a un càmping on ens expliquen que degut a les inundacions de l’estiu passat, hi ha hagut molt menjar i ara tenen una plaga de ratolins. Aquesta gent no guanya per plagues! Si fem un seguiment de la cadena tròfica... la següent plaga serà de serps?¿?¿ Per sort no serem aquí per comprovar-ho! Total que paguem una pasta per dormir a un càmping ple de ratolins, inclús es posaven per la cuina i per sobre dels fogons. Tampoc feien tant de fàstic els ratolinets... però no cal aquest nivell d’aproximació i convivència, no creieu?.

Dia 16 de juliol: Kings Canyon (Watarrka National Parc)

El Kings Canyon és una gorja gegant que bàsicament està de camí a no res. Però val molt la pena la kilometrada, perquè fen una excursió rodejant tot el canyó que és una passada. El terreny és molt particular, molt vermellós i amb muntanyetes de sorra erosionades i compactades. Des de dalt de la gorja, l’alçada és impressionant i hi ha algunes piscines d’aigua del riu però pel nostre gust per aquestes terres fa massa fred per un banyitu. Com a bons excursionistes que som, pel camí ens anem fixant amb la fauna que ens trobem i per aquí corren uns ocells amb el cabell pelo-pinxo a lo punki molt graciosos.

Després del trekking, dinem i ens possem de camí cap a l’Uluru (res... només hem de tornar enrere uns 200 km i fer-ne 200 més... jejeje). Per la nit tornem compartir cuina i menjador amb els ratolins. He sentit histories de ratolins que es fiquen dins de cotxes i furgus...  hasta aquí hemos llegado!això que la meva principal preocupació és que ni un ni mig ni cap entri a dins la nostra furgu. El protocol d’actuació (que el Xavi no seguia massa) era que si hi ha via una porta oberta s’havia d’anar fent passes davant per evitar que s’acostés cap ratolí (que eren molt atrevits ehh! Creieu-me! Que li van pujar per la cama al Xavi i tot quan estava cuinant!!!).  Pues ja em teniu a mi vinga caminar a munt i avall,fent soroll amb els peus cada cop que obríem una porta. Per sort el protocol va funcionar i vam poder dormir tranquil·lament dins la furgu sense cap inquilí no desitjat. Poc sabia jo que el motor de la furgu estava obert i que hi havia una entrada per sota no controlada... però això toca més endavant.

Dia 17 de juliol: Uluru-Kata Tjuta National Parc

L’esmorzar es tranquil perquè els ratolinets dormen. De camí comencem a veure una muntanya vermella.. i ja ens pensem que és l’Uluru, després de comentar que maco i fer fotos... ens adonem que no és l’Uluru, que és el monte Connel! No idea! Quan arribem a un entrada on ens fan pagar 25 dolars cada un... ara si que em arribat a l’Uluru. Clar que entre pitus i flautes ja és l’hora de dinar i amb gana sempre prenem decisions poc eficaces... total que fem una foto de lluny a l’Uluru (la primera impressió ens agrada moolt!! Sembla impressionant!!! Una roca enorme, vermella al mig del no res!). però hi passem de llarg i seguim fent kms fins a les Kata-Tjutes (les Olgas) amb la idea de fer-hi una excursió (començant a les 5 de la tarda... per això dic que són poc eficaces, bàsicament acabem matant el burro amb un punxo). Les Kata-Tjutes són unes muntanyetes amb formes ondulades també amb molts significats sagrats pels aborígens. A diferència del Kakadu però, els rangers no poden explicar les historietes aborígenes als turistes perquè els aborígens creuen que només s’han d’explicar a les persones correctes i específiques (inclús les dones aborígenes no poden saber aquestes històries perquè no els hi pertoca saber-les). Fem una petita excursió per la vall entre les kata-tjutes on hi ha un manantial (per això aquesta zona és tant important pels aborígens, perquè era una font d’aigua i de menjar molt rica, abans de que arribessin els blanquitos clar). La posta de sol la veiem a l’Uluru. És tot un espectacle: un parking gegant on s’hi amunteguen un munt de gent i cotxes (n’hi ha que porten el cava i tot tu!) i tots en fila veient com els colors de l’Uluru canvien a mesura que el sol marxa per l’horitzó. La veritat és que és molt xulo i val la pena fer la turistada. Quan estàs allà i vas veient com la roca passa de vermella a taronja, lila, marró... sembla que hi hagi realment un munt de màgia envoltant-la. Com que passem de pagar per dormir en un càmping, trobem un racó per nosaltres solets prop de l’entrada fora de la carretera perfecte: hi fem una foguera  (els locals ens han explicat que és una bona manera d’espantar els ratolins i funciona!! Per cert, com que l’experiència sempre és un plus... aquest cop ens surt una foguera esplèndida! ), sopem, toquem la guitarra, cantem sota les estrelles, surt la lluna... una nit molt especial! Ens encanta el red center!!!

Dia 18 de juliol : Uluru-Kata Tjuta National Parc

Pel matí agafem el cotxe i ens plantem davant de l’Uluru per esmorzar. Apa, muntem taula i cadires i tenim les millors vistes!! Fem una excursió guiada per un ranger (els cuidadors del parc) pels voltants de l’Uluru. Com ja us he explicat no ens pot dir gaire cosa sobre històries aborígenes, però ens explica sobre la geologia, flora i fauna de la regió, molt interessant. Hi ha coves sagrades i manantials sagrats també. Una de les coves sagrades per les dones aborígenes ens crida l’atenció perquè es diu Malaputa (quina mala baba no?¿?). És molt curiós veure aigua caient de dalt de l’Uluru, aigua que està a dalt acumulada de les pluges de l’estiu passat. Hi ha molta gent (bàsicament australians) que escalen l’Uluru. La pendent és molt forta i hi ha una corda per agafar-te. Es veu que a mort molta gent intentant escalar-hi. A més, pels aborígens és una falta de respecta trepitjar la roca.

Total, nosaltres pugem una mica per fer la foto però no ens fa gaire gràcia pujar-hi fins a dalt. En canvi, fem una excursió donant tota la volta per base de la roca així podem veure tots els perfils. Pel camí ens trobem a un animaló molt curiós: un thorny devil!! Quina gràcia!!! És com un camaleó amb punxes! Avui la posta de sol la veiem des de la base de l’Uluru i és també impressionant. Per dormir tornem a dormir al mateix lloc, al mig del no res, amb foguera i guitarra! Això si que és l’essència d’Austràlia!!

Dia 19 de juliol: Uluru-Kata Tjuta National Parc

Avui visitem el cultural center on una dona arborigen ens explica cosetes sobre llavors que utilitzen per alimentar-se i com tracten la fusta per fer varies eines (plats, vols...) La veritat és que és una mica raro, és com si de cop arribessin els extraterrestres demà i ens fessin explicar: pues amb farina fem espaguetis i llavors hi afegim aquesta salsa i així mengem espaguetis a la bolonyesa. I això son les forquilles i els plats i tots: ahhhhhhhhhhh... nosé... pobre gent. Es veu que per aquesta regió hi ha molts aborígens, als quals se’ls hi ha tornat les terres (clar, al mig del desert on als blanquitos no se’ls hi ha perdut res) i hi viuen en reserves. Després fem una altra excursió per les Kata-Tjutes amb vistes impressionants. Comencem el camí de tornada però tenim un petit entrebanc... ens adonem que la furgu perd aigua pel sistema de refrigeració.. oohhh dear quin desastreeeeeeeeee!! El pitjor que et pot passar: problemes mecànics al mig de l’outback. Sembla però que afegint aigua al dipòsit la furgu funciona (xapusa) així que ens arrisquem a tirar fins a Alice (480 km...) per anar al mecànic. 

Dia 20 de juliol: de camí cap a Alice Springs

Ens llevem a un càmping d’aquests de carretera... i ens adonem que no ha sigut un mal somni... segueix caient aigua del motor... preguntem a un dels grey nomads (australians jubilats que van de ruta per Austràlia amb caravanes gegants, es veu que és el somni australià). Gràcies que els australians són ben simpàtics i amables i de seguida et volen ajudar, un per allà terra sota la furgu remanant, l’altre es posa el mono de mecànic... com la liem!! Total, que ens diuen que segurament és per culpa d’un tub trencat i ens recomanen que canviem una roda... ens adonem que la tenim hiper gastada! Es veu el metall i tot de la roda, ni un pèl de goma! Que feliços que som! Portem gat però no la clau per treure els cargols de la roda... un desastre. Amb ajuda canviem la roda i sembla que podrem tirar fins a Alice Springs. Quin estrés... Ens anima que avui tornem a trobar un altre animal nou: un emu! És com un estruç, potser una mica més petit. Corre per allà al càmping, ben curiós.

Dia 21 de juliol: Alice Springs

Arribem a la ciutat d’Alice i el primer és trobar un mecànic. Estan tots plens. Ens acaben enviant a un mecànic portat per hindús. I sembla que no aprenem ehh... perquè ens cobren una pasta per la reparació! Segur que ja ens han tornat a prendre el pèl! No serveix de res 3 mesos a la India?¿? ja no ens en recordàvem! Passem el dia esperant que la furgu estigui llesta (els grey nomads tenien raó, era una tuberia del sistema de refrigeració) res catastròfic. També posem dos rodes noves (bé, de segona mà – i que de seguida es van gastar un altre cop...). Ens dirigim cap al parc nacional dels McDonells Ranges. 

Dia 22 de juliol: McDonells Ranges National Park

Ens llevem en un lookout i el paisatge és preciós. Hi ha tota una serralada davant nostre, no és gaire alta però el conjunt és molt maco. Fem una petita excursió pel matí. Hi ha rius amb tot de peixos morts, és una mica desagradable però es veu que és per culpa del fred i de que hi ha uns bacteris que proliferen en aquestes condicions i se’ls carreguen... total que és part del cicle de la vida. Ara, res de banyar-s’hi!  Per la tarda.. .la veritat és que portem un ritme frenètic i estem petats... així que anem a altre mirador on si pot dormir i ens acomodem per passar-hi tota la tarda i nit. Coneixem uns francesos i fem una foguera per la nit amb ells. El Xavi va a recollir fusta i com veieu a la foto utilitza tècniques de transport apreses a la India, qui diu que no estem aprenent coses ( bé, les indies no feien servir cap braç per aguantar la fusta, però no em arribat a aquest nivell encara)!!! Aprofitem per fer patates al caliu al foc que ens agraden molt.

Dia 23 de juliol: McDonells Ranges National Park

Pel matí visitem unes mines d’ocre. Els aborígens extreuen aquest ocre (color groc) per pintar les parets de les coves i pintar-se ells per les cerimònies. Després fem una excursió per una altra gorja però ens hem d’aturar a mig camí perquè degut a que va ploure molt el camí està barrat per l’aigua. Hi ha uns grey nomads que s’aventuren vestits a creuar el riu i acabem amb l’aigua fins al pit. A l’igual! Amb tots els peixos morts per allà! Però ens ho vam passar bé mirant-los com creuaven i fent apostes a veure qui ensopegava i queia dins l’aigua del tot. Vam seguir l’excursió per una altra banda i vam arribar a un lookout preciós amb vistes a tota una vall i a la serralada. Morts de gana arribem a la furgu on ens espera un “cordero asado” preparat pel Xavi boníssim! Quina bona recompensa! Marxem del parc nacional i dormim a l’àrea de servei de carretera que passa just pel tròpic de Capricorn. És el tercer cop que creuem el tròpic, de pujada, de baixada i ara un altre cop de pujada i es que em de fer tot el camí enrere fins trobar la carretera que porta cap a la costa est! De nit veiem un munt de focs al costat de la carretera i és que els australians han aprés (ensenyats pels aborígens) a que si fan cremes controlades dels terrenys prevenen focs incontrolats i també ajuden a eliminar les males herbes i a que hi hagi més aliment pels animals que viuen per la regió. Fa cosa veure terrenys tot cremats però es veu que ho tenen controlat perquè els arbres grans no estan del tot cremats.

Dia 24 de juliol: Devil’s Marbles

Quan ja me’n havia oblidat... avui és el dia de “reencuentro” amb els ratolins. Ens posem en marxa pel matí i al cap d’uns metres l’agulla que controla la temperatura del motor se’ns dispara... que està passant!! Panico en la sala, parem el cotxe al costat de la carretera i obrim el motor (el motor de la furgu està just a sota dels nostres seients, del pilot i copilot). I sorpresaaaaaa: aixequem el seient i ens trobem a tres ratolins tant panxus (bueno una mica parats de veure’ns) allà, prenen la caloreta del motor!! Alà! Viatjant de gratisssss!  Mira, jo casi em moro! El Xavi es queda tant parat que tanca de cop un altre cop els seients. Jejeje Quan tornem a obrir.. allà estan! Però l’efecte sorpresa ja no juga al nostre favor i quan els anem a fer fora s’amaguen ràpidament. Quin desastre... tant de protocol d’actuació i se’m colen pel motor!!! La bona notícia és que del motor no poden passar dins la furgu, la mala... que segurament van ser ells que ens van rosegar i trencar la tuberia i que ara ens estan espatllant el termòstat! Aquí ja ens hem de posar serios: ha arribat el moment d’utilitzar les trampes de ratolins que tenim a la furgu!! (serà que els anteriors propietaris es devien trobar amb el mateix problema?¿?). A l’hora de dinar les posem sota del motor a terra amb un troçet de formatge... però no piquen! Clar... pel dia es quan estan dormint. Bueno, a part del mal de cap dels ratolins, avui fem altres coses. Per una banda hem sentit que per aquesta zona s’han donat casos de encuentros amb UFOs! (oi papa??) i amb la tercera fase i tal... jajajaja total, que parem a posar gasolina a una roadhouse  que resulta que està tota ambientada de coses de UFOs i forrada de papers de diari assegurant que la gent d’allà a vist “coses voladores”  (que deuen fumar?¿?). Bé, si més no la foto demostra com seriem el Xavi i jo si fóssim del planeta Mart, guapos oi?¿?¿ jejeje Després anem a visitar els Devil’s Marbles que són tot de pedrotes rodones que han acabat unes sobre les altres fent formes curioses i aguantant-se pels pèls, potser les van posar els marcianussss! Veiem la posta del sol des de d’alt d’una muntanya d’aquestes pedres, amb tot el desert al voltant... genial!!!! Arriba l’hora d’anar a dormir i tornem a deixar les trampes de ratolins, aquest cop dins del motor... tindrem sort?¿?¿

Dia 25 de juliol: carretera cap a la frontera amb Queensland

El primer que fem quan ens llevem el matí es mirar les trampes... i ueeeeeeeeeeee!! Un a picat!!!! Jajajaja allà el teniem, havia fet un sal mortal i tot pobre, perquè havia anat a parar al terra de cap per avall tot enganxat a la trampa. Dels altres.... no en tornem a tenir notícia durant els dies següents (no torna a picar cap més a les trampes) així que més endavant donem per concluida la caça del ratolí i decidim que segurament es que avui se’n van anar d’enterro. Per altra banda... avui el Xavi se’m posa una mica malaltó... se m’ha enpatxat de cordero asado!! (o potser es que els ratolins li fan més impressió del que es pensa?¿? ). Així que avui em tocar conduir a mi tot el dia, en direcció a la frontera amb Queensland, portan el Xavi darrera dormint al llit. Transports de mercaderies pesades , S.A! jajaja Per la nit arribem a la rest area que queda just abans de passar la frontera i que està davant d’una granja. El Xavi ja es troba millor. I per si no havíem tingut prou emocions fortes avui... veiem corre una rata per entre els nostres peus mentre estàvem sopant!! (un rata ya grande!!) uuuuuffff que dura és la vida del backpacker!!! A veure que ens espera a Queens land!!! Plisss no més plagues! Com a molt que sigui de surferusss!

I fins aquí totes les aventures del Northern territory! Us deixem amb les diferències de color de la posta de sol de l'Uluru. Esperem no tardar gaire a penjar les de Queensland, que ja sabem que anem molt endarrerits! A més... us hem d’explicar com acaba la aventura de vendre la furguu! Petons i moltes abraçadessssssssssssssssssssssss