Western Australia (WA)

Estem a un ciber a Alice Springs, al centre d'Austràlia. Plou i fa fred... us sorprèn? Aquí és hivern!!! Tenim conexió molt de tant en tant... són 20 milions de persones en un continent més gran que europa! Portem 7000 km fets desde que vam comprar la furgo i ens dutxem i fem rentadora... quan podem! Anyway, ens havíem quedat a Perth, al la fi, al cap de 7 mesos i mig de voltar per Asia, arribem allà on vam dir que anàvem… Austràlia. Hem fet moltes parades pel camí que han valgut molt la pena, veurem que passa per aquí...

Xavi:

Dijous 2- Divendres 10 de Juny:

La primera sensació en arribar a l’aeroport internacional de Perth és “hi ha poca gent”. En quant sortim de l’aeroport la sensació és “quina rasca”. I agafem un taxi que ens deixa a la porta de la casa d’en Tim (on farem couchsurfing) i tenim la tercera: “el preu de taxi per kilòmetre es multiplica per 10 o 20”. Total que truquem a la porta de la casa i ens rep un noi fortot, a finals de la trentena, que ens ensenya la casa tot cofoi. Tenim una habitació per nosaltres dos, l’Ester dorm al llit i jo al terra, a un matalàs inflable. Mantes no ens en falten, però tampoc ens en sobren, l’hivern està a punt d’arribar a Austràlia, i Perth està bastant al sud. Després d’instalar-nos passem a les presentacions. En Tim viu sol i fa 5 anys que allotja gent de couchsurfing a casa seva. Diu que li agrada perquè així té companyia, però si el “company de pis” es tira pets (per dir algo), sap que en quatre o cinc dies marxarà. Es veu que havia tingut alguna mala experiència amb companys de pis una mica caradures. Total que per casa seva no paren de passar backpackers i altres especimens que roden pel món. La gràcia del couchsurfing és que a canvi del llit per dormir no pagues res, però dónes alguna cosa a canvi... en el nostre cas va ser servei de restaurant. Teníem mooooltes ganes de menjar casolà després de més de 7 mesos d’anar de restaurant cada dia així que vam anar al super, vam comprar tot allò que ens semblava “continental” (així és com li diu el Tim a la cuina europea) i ens vam posar manos a la cazuela. Un dia rostit, l’altre llenties, patata bullida i mongeta tendra, espaguetis, amanida (amb oli carbonell i vinagre de mòdena) i fins i tot olives! Així que en Tim encantat! Li feiem la compra, el menjar i fregàvem els plats i ell com un rei! I per nosaltres super bé perquè a més d’estalviar-nos una pasta en albergs, teníem ganes d’estar en una casa (amb prou feines vam sortir en tota la setmana) i a més podíem fer servir internet per buscar la furgo que volíem comprar per donar la volta al continent. Als vespres sovint xerràvem de les costums espanyoles o australianes, li vaig ensenyar a tocar quatre acords de guitarra, vam fer un parell de tardes de cine en casa... vida casolana d’hivern.

El dissabte 4 de Juny ens el vam passar mirant furgos. 5 en total. Van anar venint cada 2 hores més o menys (uns casi es solapen perquè els d’abans van fer tard), i al final del dia vam acabar rebentats i incapaços de decidir-nos per cap. Ens va costar un parell de dies descartar-ne 2 o 3 i finalment dimarts vam tornar a quedar amb els que ens va semblar la millor opció. Vam acabar de negociar el preu i al dia següent vam anar al mecànic junts per comprovar que es trobava en bon estat (es una furgo del 93 amb més de 230.000 km). Ara mateix no sé quant és una volta a la terra, però crec que s’hi deu acostar. Un cop el mecànic va donar el veredicte conforme estava bé, vam tornar a quedar dos dies més tard per fer la transferència final i fer els papers... però aquestes coses a vegades no són fàcils... resulta que entre el dia del mecànic (dimecres) i el dia de la transferència final (divendres), els van obrir el cotxe forçant el pany i els van robar tot el que tenien a la guantera incloent una càmera de les guais. Total que vam trucar al mecànic i ens va dir que costaria al  voltant de 200$. Clar, això nosaltres volíem que ho paguessin ells i ens fessin un descompte, i ells no ho volien pagar tot perquè deien que era una minucia... total que van ser dues hores d’intenses negociacions en durant les quals les dues de les parts van estar a punt de deixar les coses a mitges... però el tracte ens convenia als dos: nosaltres volíem marxar ja (portàvem més d’una setmana a casa el Tim) i ells volien vendre la furgo no fos cas que l’haguessin de vendre a pitjor preu el dia avans d’agafar l’avió de tornada a casa. Així que finalment entre llàgrimes i tensions vam acordar 4725 $. La nostra principal por era (i a dia d’avui encara és) a quin preu la podrem vendre a Sidney...però això serà un altre capítol del blog.

I em direu, Perth què tal? Bé, és Perth una ciutat de menys de 200 anys d’història, diuen que la més aïllada del món, amb àrees residencial  de cases amb el pàrking i la grespa davant, zones semi industrials i un city center amb edificis de vidre alts, propietat d’asseguradores, bancs, constructores y demás. Té un riu ben maco que creua la ciutat i un parell o tres de parcs i zones de gespa ben extensos... ciutat típica, vaja. La veritat és que només vam fer un dia (un matí) de turistes... no estàvem gaire motivats. La resta del temps ens el vam passar fent vida casolana i buscant informació per la compra de  la furgo.

Finalment, divendres 10 de juny, amb els papers de la furgo arreglats (a mitges perquè l’hem de registrar  oficialment a Sydney), la compra feta i les maletes llestes, vam pujar a la furgo, a les 8 del vespre, ens vam despedir del Tim i vam anar a dormir al pàrquing de platja més proper a les afores de Perth. Comença l’aventura hippie! Quina emoció!!!!

Dissabte 11 de Juny: Lancelin

Dediquem una bona part del matí a endreçar la furgo i explorar què ens han deixat d’útil els anteriors propietaris. Fogons, ampolla de 9 kg de gas, nevera, estris de cuina, guitarra... també posem les coses una mica a la nostra manera: a on van les motxilles, la roba bruta, el menjar...total que entre pitos i flautes gairebé se’ns fa l’hora de dinar! Però engeguem motors a temps  i arribem a  Lancelin, just a l’hora per fer unes costelles de xai a la barbacoa pública del poble (n’hi ha gairebé a tots els pobles i sempre tenen lavavos i taules als voltants, a vegades dutxes i tot!!). Entre que dinem, recollim i ens rentem les dents, se’ns fa l’hora de la posta de sol i toca buscar a on dormir. Com que està prohibit “acampar”davant de les barbacoes (free camping si, pero no de noche), portem la nostra recent adquirida casa a l’entrada del poble on hi ha un petit parking de benvinguda i passem la nit allí. 

Diumenge 12 de Juny: Lancelin

Les rutines s’estableixen ràpid, i la matutina encara més. Jo m’activo primer: monto la taula i les cadires plegables i escalfo la llet pel cafè de l’Ester. Esmorzem (ella pa bimbo amb mermelada i jo cereals) i mentre ella xerra jo escolto (o faig que escolto...jeje). Per esmorzar no dic ni mu. Desprès d’esmorzar jo em quedo empanat i ella es posa a recollir: frega els plats de la nit passada i l’esmorzar, fa el llit, una mica d’endreça... jo a vegades, un cop desempanat, toco la guitarra.

A Lancelin és típic el sandboarding. Tenen el desert ben a prop i de fet a 1 km del poble hi ha unes dunes de sorra blanca. EL sandboarding és com l’snowboarding però sobre sorra. La veritat és que és bastant menys glamourós: el vent et fica la sorra a tot arreu, no hi ha remuntadors per pujar-te a les muntanyes, hi ha un munt de jeeps i motos fent trompos a 100 metres... això si, les fotos són una passada! El paisatge és d’allò ben maco i com millor ens ho passem és tirant-nos junts amb la taula a modo trineo. Després de l’estoneta d’esport ( apenes aguantem una hora), tornem cap al poble i ens fem una dutxa freda a les dutxes públiques al costat de la barbacoa. Què freda que estava l’aigua!!!

Per la tarda carretera i manta (que sigui gruixuda siusplau) fent camí cap a Cervantes. A falta de mitja hora per la posta de sol entrem a un parc nacional de Nambunu on s’hi troben els pinnacles. Són un munt de petites muntanyetes de terra petrificada que ocupen grans extensions i que amb la posta de sol fan que sigui una tarda memorable. Per acabar-ho de rematar veiem un parell de cangurs saltant per entre els pinnacles!!! Quina gràcia!! Junt amb uns que hem vist creuant avans d’arribar al parc per la carretera, són els primers que veiem a Austràlia! Com que al parc nacional no s’hi pot dormir (so pena de multa), seguim fins a Cervantes que duu aquest nom en memòria d’un vaixell que va embarrancar a la vora i que es deia així. Avui dormim a un cul de sac al costat de dues furgos més de backpackers: uns alemanys i uns suïssos que ens anirem trobant al llarg del camí.

Dilluns 13 de Juny: Jurian Bay

A Cervantes passem la nit i al matí següent marxem (que dius, si no hi ha res a veure per què dormim al poble??) però bé, sembla que fa com més acollidor no? Total que anem cap a Jurian Bay on diuen que s’hi poden veure foques. Diuen. No hem tingut sort. El que si que hem vist és un pescador de llagostes descarregant el barco a una camioneta. La senyora que carregava el camió era com la profe dolenta de “Matilda” però vestida de pipi calzas largas. Llàstima que no li vam fer una foto. Per dinar m’estreno amb la primera truita de patates a la furgo que m’acaba per donar el títol de mestre cuiner de la casa. L'Ester mentrestant aprèn a tocar la guitarra. De camí passem per Geraldton i Northampton i dormim a la carretera a un parking ben al costat de l’asflt. La gràcia és  que a Western Austràlia la densitat de població és baixíssima no hi passa ningú, i si, la veritat és que no és gaire legal però mola molt perquè les vistes durant l’esmorzar no tenen preu.

Dimarts 14 de Juny: Kalbarri National park

A primera hora fem camí cap al parc nacional de Kalbarri i passem per pink lake. És un llac d’aigua dolça que és de color rosa segons diuen a causa dels carotens d’una de les algues que hi creixen. Ben curiós si més no. Seguim camí i parem a uns penya-segats bastant imponents des d’on veiem dofins i tornem a veure un cangur saltant. Fa un dia una mica merdós. Fa bastant de fred, plou a estones i fa força vent; però estem decidits a seguir l’aventura i l’escenari bé s’ho val. Després de dinar anem cap al parc nacional on ens esperen unes gorges serpentejant que no les puc descriure amb paraules.
Per arribar-hi hem hagut de fer uns 30 km de carretera sense asfaltar que ens ha deixat la furgo plena de polsim vermell i amb els neumàtics i les amortiguacions un pèl tocades. A les gorges s'hi troba una finestra natural que ens dóna una mica d'aixopluc.

 

Ester:
Dia 15 de juny: Kalbarri National Park

Avui fa un sol espatarrant!!!! La pluja d’ahir només va ser un susto. Visitem una altra zona del parc on podem baixar a sucar els peus al riu. I a fer carretera!! Avui ens passa el que algun dia ens havia de passar a Austràlia: ens empanem i quan encara ens falten uns 60 km per arribar a la pròxima gasolinera entrem en reserva. Oh dear!!!! Nooooooooooooooo!!! Moment per posar a proba la furgo: arribarem?¿?¿ I quan ja pensàvem que hauríem de fer autostop per anar a buscar gasolina... ueeeeeeeeee arribem!! Que gran la furgoo! I quin patiment! Jejeje Una cosa hem après de nou avui: controlar els kms que ens queden per davant i mirar on està la pròxima benzinera, important aprenentatge a Austràlia! Per la tarda arribem a la Shark Bay, una baia que és una zona World Heritage. La primera parada és per veure estromatòlits a la Hamelin Pool. Pels no iniciats, els estromatòlits són una barreja d’algues i bacteris, un dels primers organismes que van poblar la terra i aportar oxigen a la atmosfera perquè al cap d’uns milers d’anys i poguéssim viure nosaltres (gràcies estromatòlits!!). Només se’n poden veure encara a dos llocs al món, i Austràlia és un d’ells. Així que els hi haurem d’anar a fer l’homenatge no?¿? Una passarel·la de fusta al mar ens permet veure les algues (semblen com roques perquè atrapen la sorra) i la veritat és que és bastant xulo. A més, enganxem la posta de sol i entre el mar,els colors vermellosos, els organismes mil·lenaris...  maquíssim!!!

Dia 16 de juny : Shark Bay

Bon dia!! Ens llevem i a esmorzar amb vistes a la baia, llàstima que hem de fugir ràpidament per culpa d’unes mini mosquetes picadores que ens ataquen indiscriminadament. Tanquem paradeta i cap a la Shell beach, una platja que en comptes d’haver-hi sorra hi ha petxines, milers de millons, nada menos que fins a 10 metres de profunditat! Ben curiós. No ens hi banyem... pel nostre gust encara fa una mica de rasquilla, tot i que la temperatura va pujant. El que realment ens interessa de la baia (a part de que el paisatge està considerat World Heritage) és que hi ha una platja, la Monkey Mia, on cada matí hi venen dofins i se’ls hi pot donar de menjar. La nostra oportunitat per redimir-nos dels pecats comesos a Indonesia! (pels qui no estiguin enterats... vam estar en un poblat on pescaven dofins). Però quan arribem a la platja (s’ha de dir, com sempre tard) els dofins ja han marxat!! Van olorar al Xavi, que ja pensava en sortir a la pesca, si és que són ben intel·ligents! Acabem passant el dia de picnic davant d’una llacuna (jo una mica ofuscada perquè havíem arribat tard a Monkey Mia). Per la tarda decidim que avui dormirem a un camping en aquesta platja, així demà segur que no ens perdem els dofins, que prenen l’esmorzar a les 7:00h del matí. De passo toca dutxeta d’aigua calenta... que bé!! Veiem la posta de sol a la platja i un pelicà ens ve a fer companyia (o al revés).

Dia 17 de juny: Monkey Mia

Apaaaaaaaaa, ja ens teniu a les 7:00 del matí fent fila davant de la platja esperant als dofins... amb 100 turistes més!!!! Ostres!!! O venen 100 dofins (que no crec) o ja veig que aquí hi hauran esbatussades. Per començar els dofins arriben tard, a les vuit. Però quan venen... aquí no agrada veure a 6 dofins just davant dels nassos! Molt emocionant. Of course no es poden tocar. A més, les encarregades de l’activitat ens expliquen que fa un temps si que era possible que tothom que venia a la platja podia anar alimentant els dofins al llarg del dia però que van veure que era un problema perquè els dofins s’hi van acostumar i casi no tornaven a mar obert per caçar per ells mateixos, i que alguns es van morir d’estar tanta estona a la platja sense fer exercici i llavors no estaven prou en forma per escapar-se dels taurons, pobres!! Total, que a l’hora de donar els peixets als dofins la cosa anava que les noies cuidadores triaven en total 12 turistes a l’atzar (si ho hagués sabut abans li dic al Xavi que els hi piqués l’ullet) i no ens va tocar a cap dels dos... lo que te digo, que oloren el que vam fer!! Però bueno, a mi em va servir per dir que em vist dofins i que hem estat amb ells i que van marxar sanos i salvos!! Més tard tornen i pots tenir una altra oportunitat... però no vam estar gens de sort i vam fer tard (estàvem al càmping recollint la furgu). Bueno, jo ja estava contenta així que cap a la carretera a fer quilòmetres!! Dinem davant la platja a Denham, parem a un mirador molt xulo a fer fotos i després 300 km del tirón fins la ciutat de Carnavon on fem una compra al super. I és on ens trobem amb els primers aborígens. No és el que ens esperàvem...  estan super demacrats, o molt gordos o molt prims i sempre amb el cap cot...

 Dia 18 de juny: Coral Bay

Després d’un esmorzar amb vistes al mar (m’agrada el menjador de casa meva!), manta i carretera cap a la Coral Bay. Pel camí ens creuem amb una plaga de llagostes voladores que fan molt de fàstic!! N’hi ha centenars o milers i volen pel mig de la carretera... així que n’hi ha moltes que s’estampen contra el vidre!! Pam, pam, pam... Ecssss........ inclús unes quantes es van quedar enganxades a les llums de davant... Aquests australians tenen un munt de plagues! Quan no són insectes són conills! La Coral bay és una platja de sorra blanca i aigües turqueses. Es tracta de tota una zona on hi ha una barrera de corall molt a prop de platja i per tant es bon lloc per fer snorkeling, es diu el Ningaloo Reef.  La veritat: encara fa una mica de fred i ens fa molt de pal ficar-nos a l’aigua. El més interessant de comentar del dia és que dinem cangur!! A veure... s’assembla molt a la vedella però té un gust encara més fort. Als australians no els hi agrada caire la carn de cangur, de fet la fan servir per alimentar a les mascotes! Nosaltres també ens quedem amb la vedella.

Dia 19 de juny: Exmouth

El que ens porta cap a Exmouth (encara a la zona del Ningaloo Reef) és que organitzen excursions per anar a fer snorkeling amb taurons balena. Aquests taurons emigren dos mesos a la costa per alimentar-se del corall que just a estat en època de reproducció, és a dir, quan deixa anar tots els ous. L’excursió  és caríssima, la veritat, però ja que estem aquí... és una oportunitat única (a més ja hem vist taurons, mantes, peixos varios, dofins...és el que ens queda!!). Dediquem el dia a pagar el tour, anar de super i trobar un càmping on passar la nit. Per sopar el Xavi cuina pasta amb salsa bolonyesa i és passa una mica amb les quantitats... total que mengem pasta durant els tres dies següents!!!

Dia 20 de juny: Ningaloo Reef

Comença l’excursió dels taurons balena:  a les 8 del matí ens porten cap a la barca i primer de tot anem cap a la barrera de corall per fer una mica d’snorkeling (serà que els taurons es lleven més tard). Aquí ja podem dir que fa caloreta però l’aigua estava gelada i el Xavi al cap d’un minut a l’aigua comença a tremolar que dona gust (com que jo ja em conec, porto dos neoprens posats!) i acaba sortint per posar-se també un altra capa. El corall està guai, diferent del que havíem vist a Indonèsia, però de peixets no n’hi han gaires. Al cap d’una horeta anem en busca dels taurons. La cosa funciona de la següent manera:  hi ha unes avionetes sobrevolant el mar per avistar els taurons i avisar a les barques. I és que els tauronets poden arribar a fer 12 metres! Vaya bixarracusss! Sincerament jo tenia sentiments contradictoris: per una banda estava emocionada per l’experiència però per l’altre... que em tiraré de la barca, posaré el cap a l’aigua i em trobaré de cara a un tauró de 12 metres?¿?¿ ahhhhhh estava ben nerviosaa!!! (sort que són herbívors!) Avui estan una mica gandulets així que mentre esperem a que apareguin parem per fer snorkel amb una manta de les grans (uns 3 metres) com cansa seguir-la! A més estava súper a prop de la barrera de corall i no mola gaire està al costat d’unes peazo ones xocant contra la barrera... Després ens creuem amb un grup de dofins que se’ns posen davant de la barca i naveguem junts una bona estona! Xulíssim! Van rapidíssims i fins que no es cansen van sempre per davant anant treien el llom com a les pel·lícules. I per fi arriba el moment: missatge per la ràdio, gir de timó i a por el tiburon. Aquí és quan t’agafa la risa nerviosa i el cangueli. Fem dos grups (al barco erem uns 15 entusiastes), patos i ulleres posades i en posició de ataque (hi ha unes noies que ens fan de guia). Les instruccions son: estigues a 3 metres, vigila amb la cua, i si quan caus a l’aigua et trobes que el bitxu està davant teu apartat! Ok, recibido!! I de cop... Go!Go!Go! Em tiro, poso el cap a l’aigua, començo a nedar, i a uns metres uaauuuuuuuuuuuuuuuu!! El tauró ens passa pel costat i ja pots nedar ràpid perquè el perds. Tenir tant a prop un animal tan gran és una passada! Estic tant emocionada pel moment que em quedo massa enrere i no tinc gaires bones vistes. Igualment, espectacular!  Per sort, per la zona hi ha un altre tauró així que ens tornem a capbussar. Aquest cop el tauró neda molt més a poc a poc i puc nedar al seu costat durant uns minuts (penseu que estem parlant de minuts, tot passa molt ràpid!). Deu fer uns 6 metres o més (un de jovenet), té tot de taques blanques a la pell, de les aletes li penjen uns filaments que semblen com urpes. La boca es molt allargada i hi té peixos comensals sempre acompanyant-lo. És preciós. Ha valgut molt la pena l’excursió!!!!! Tornem al càmping, dutxa calenteta, fem rentadora i sopem (espaguetis).

Dia 21 de juny: Cape Range National Park

Molt a prop de la costa hi ha el parc nacional de Cape Range. Pel matí fem una excursió per la gorja Mandu-Mandu. Les vistes són molt maques perquè al fons és veu tota la costa. Després ens apalanquem a la Turquoise Bay, que com el nom indica, és una platja amb l’aigua ben turquesa. Fem el gandul tot dia i ni ens posem a l’aigua (ja vam passar prou fred ahir). Juguem a l’UNO, veiem la posta de sol... i de tornada és quan els cangurs estan més actius. En veiem un munt! Tots estan menjant als marges de la carretera i s’ha de conduir amb molt de compte per no atropellar-los. Són ben monus quan fan els saltironets! Ens passem una bona estona per fer la foto perfecte, però no hi ha manera, no es queden quiets! Avui dormim a un parking just davant de la platja (d’il·legals) i així quan et lleves el dia següent el paisatge és preciós.

Dies 22 i 23 de juny: zona de Pilbara

Durant aquests dos dies conduïm uns 700 km anant cap a l’interior, l’outback, com diuen aquí. No tens temps d’avorrir-te pas eh! El paisatge sempre canvia cada certs kilòmetres (entre 200 i 400 km clar) i sempre diferent: des d’esplanades amb arbustos, turons i camps de termites! N’hi ha per tot arreuu! I fan unes muntanyetes ben gracioses, n’hi ha que arriben a fer 3 metres d’alt! El que no veiem avui és cap poble!!! Es ben curiós això d’anar tirant, kms i kms sense cap signe d’humanitat (a part de les 4 caravanes i trens camions de turno que et creues). Com a molt hi ha una Raodhouse on pares a posar gasolina (va ben cara al mig del no res!). També ens fixem com canvia el color de la terra, ara és molt més vermellosa i és que ens acostem a terres mineres de ferro. Fem alguna excursioneta des de la carretera on veiem que és un lloc digne de foto. Tot i que és una mica complicat perquè has d’anar entre matolls que punxen i jo anava amb quatre ulls per no trepitjar cap serp. El Xavi aprofita per cuinar unes “alubias pedorretas” boníssimes (li ha donat per la cuina!) i acampem a un pàrquing de carretera, que és simplement un camí de sorra just al marge. El millor d’això és que sopes sota un cel ben estrellat i passa tant poca gent que hi ha un silenci espatarrant. És quan millor dormim.(el pitjor és que no t’hi veus un pijo). El 23 al vespre arribem per fi al poble miner de Tom Price.

Dia 24 de juny: Tom Price

Tom Price was a little Indian, Tom Price was a little indian... (versos per cantar). Tom Price és un poble que viu de y para la mina de ferro que hi ha just al costat. La mina és de l’empresa Rio Tinto (molt spanish el nom). I com que creiem que és un pilar de l’economia australiana (una gran part de la costa oest viu d’això) ens apuntem a un tour per ficar-hi el nas. La mina és a cel obert i és gegant. Tot és de color vermellós, ens ensenyen els camions (les rodes ja fan 3 vegades jo), les excavadores (no m’agradaria estar al seu camí) i tot el muntatge de purificació i tractament del ferro fins que està tot ben maco apilat en muntanyes de pedretes (com pesen!). Fins i tot vam veure com ho carreguen a un tren de nada menos que 230 vagons! Aquests trens fan una llargada de 2 km i porten 4 locomotores per arrossegar-los. Como mola... Un cop feta la turistada (anàvem al típic autobús de l’inserso, segurament no és una activitat que acostumin a fer els backpackers) fem una barbequiu de xai al parc del poble.

És genial això de les barbacoes públiques, allà on vagis no passaràs gana. Per la tarda fem una excursioneta al Mt Nameless (turó sense nom, s’han currat el nom) per veure la posta de sol. Com sempre se’ns fa tard i hem de veure com el sol marxa a mig camí i després cames ajudeu-me cap a baix perquè no se’ns fes fosc pel camí (que se’ns va fer fosc, of course).  Avui per primer cop dormim a un lloc per acampar gratis amb la diferencia de que és legal i que ens trobem amb un munt de backpakers en furgos i tendes fent el hippie. Dormim al costat d’uns francesos que vam conèixer a Exmouth. Ens expliquen que hi ha una guia de mapes on surten senyalats tots aquests campaments gratis (molts tenen lavabo i taules, dutxes... no para eso paga!). Nosaltres no el tenim aquest (en tenim un que només surten els de pago, un poco pijos) però més endavant ens fem amb un d’aquests llibres, ja us ho explicaré!

Dia 25 de juny: Karijini National Park

Avui visitem un parc nacional, fins ara el que més ens ha agradat. Hi ha una part que no hi podem accedir perquè s’hi a d’anar per camins de terra i cal un 4x4. Però hi ha tota una gorja que si que hi podem anar i el paisatge és espectacular. Jo em banyo a un riu al costat d’una cascada. L’aigua està gelada però la sensació d’estar tant en contacte amb la naturalesa és genial. El Xavi avui està una mica mandrós i li fa pal ficar-se a l’aigua. Després fem una excursioneta pel mig de la gorja, la veritat força excitant, perquè hem de travessar un riu, escalar algunes roques i fins i tot ens creuem amb uns que han vist una serp i ens diuen que millor fem passes sorolloses per espantar-la. Nosaltres no la vam veure però va ser uns moments d’Indiana Jones total. Passem per una altra cascada i per un lloc on la roca fa forma de piscina i hi queda l’aigua estancada ideal per fer un banyitu (jo ja tenia els llavis prou morats i no m’hi vaig ficar). Dinem al picnic barbacoa del parc però hi ha tantes mosques que hem de menjar al sofa de casa (es a dir, als seients de davant de la furgo). Que emprenyadores!

Dia 26 i 27 de juny: carretera i manta

Aquest cop toca en dos dies fer uns 1000 km. El primer dia conduïm fins arribar a Port Heland on dinem davant d’una mina de sal. Després kms i kms per l’autopista que passa entre la Eighty Mile Beach (km i km de platja) i el Great Sandy Desert, és a dir, 600 km entre mig del no res. Amb la única cosa que et creues és: furgos de backpackers i caravanes amb els quals et saludes amb la mà (és el que té quan et creues amb algú un cop cada hora, que t’agafa la nostalgia!!) i Road Trains. Els Road Trains són nada menos camions que porten 3 remolcs, com si fossin tres camions dels grans enganxats baja, i fan uns 50 metres o més de llargada! Quina por! Quan et passen pel costat, de tot l’aire que desplacen la furgo va d’un cantó a l’altre! Inclús ens han arribat a avançar perquè van súper ràpid, suposo que per això se’ls hi diuen trens. Són el terror dels cangurs, en deuen atropellar molts per la nit... Com que no podem accedir a la platja Eighty Mile Beach perquè tot són camins no asfaltats així que a la tarda parem al marge de la carretera, veiem la posta de sol al mig del desert i hi passem la nit amb un cel ben estrellat. Molt romàntic la veritat (llàstima que no veiem UFOs! És l’únic que ens queda per veure!!). A la tarda següent arribem al poble costaner de Broome, reomplim el rebost i dormim al parking de la platja.

Dia 28 i 29 de juny: Broome – Cable Beach

Quan ens llevem ens fixem que estem rodejats de furgos de backpackers i és veu que és tracta d’un poble força hippie i on hi venen a treballar molts guiris amb la working holiday visa. Ens passem el dia pululant per la platja i els voltants. Hi ha una parella de backpackers que se’ls hi ha escaxarrat la furgo i han fet un mercadillo amb tot el que tenien. Ens firem amb cortines noves, edredó (fora els sacs de dormir!), ulleres d’snorkel, una camisa pel Xavi, un carregador de piles, una escombreta (tenim la furgo més neta que mai!) i el llibre de càmpings gratis! Ueeeeeeeee (tot 20$). El Xavi lloga una taula de surf i és treu el mono de sobre, ja pot dir que ha surfejat a Austràlia (les ones eren para principiantes ehh, s’ha entrenat per quan arribem a la costa est). També aprofitem per portar la furgo al mecànic per fer una revisió i tot està perfecte!! Uuuffffffff quin respir! (semblava que estiguessim a la sala d’espera d’un hospital esperant a que ens donguessin els resultats de la Furgu...). I poc més, platja, postes de sol, el Xavi cuina un cordero asado boníssim i així passem dos dies de relax.

Dia 30 de juny: Geikie National Park

Conduïm i conduïm cap a la zona de Kimberley, cap a l’interior. Aquesta zona és tant aïllada i salvatge que hi ha molts punts que no s’hi pot ni accedir i per creuar-la pel mig s’ha d’anar per una carretera no asfaltada amb 4x4.

Nosaltres amb la nostra furgu no hauríem arribat gaire lluny així que fem volta passant per l’autopista. Igualment el paisatge és molt maco, creuem rius, arbres Baobabs enormes, dinem davant d’un estany i parem al parc nacional Geikie per on hi passa el riu Fitzroy i hi ha una gorja molt maca. Aquí si que no ens podem banyar perquè uns turistes han vist uns cocodrils al riu! (mixet mixet...) Fem una caminadeta però molt ràpid perquè el sol està marxant i no m’agradaria estar pel parc a les fosques... que els cocodrils tenen un olfacte molt sensible! Per sort no en veiem cap, segur que més al nord tindrem més oportunitats. 

Dia 1 i 2 de juliol: zona de Kimberley

Conduint aquests dos dies ens plantem casi a la frontera amb el territori del nord, s’acaben els nostres dies al Western Australia! En tot el camí (uns 600km) només passem per dos pobles: Fitzroy Crossing i Halls Creek. És una zona on hi viuen molts aborígens, als pobles n’hi ha molts pels parcs i pululant... no sembla que estiguin molt estressats. Per l’autopista vas veient desviacions sense cartells que porten a comunitats d’aborígens, viuen als llocs més aïllats d’Austràlia (on només viurien els natius, estan acostumats a viure en condicions extremes). Entrem a un centre d’art d’aborigens  i les pintures són fetes a base de puntets, molt curiós. El dia següent anem a unes cascades (The Grotto) però com que és època seca i ja estem molt al nord no hi cau aigua i la que hi ha està estancada i no ens ve gaire de gust banyar-nos. Igualment és un lloc molt maco i decidim quedar-nos, muntem la taula i ens posem a escriure el blog, sembla com si estiguéssim a una oficina a l’aire lliure. Per la nit però ens acribillen els mosquits!! Conclusió: no acampar al costat d’aigua estancada!!!

Dia 3 de juliol: Kununurra i Mirima National Park

Ens dirigim cap a Kununurra, l’últim poblet on pararem al Western Australia. És diumenge, així que tot està tancat. Aprofitem per visitar un petit parc nacional que està just al costat del poble i que consisteix en roques que han agafat forma de muntanyeta degut a la erosió dels rius i del vent. És tant petit que en una horeta enllestim l’excursió. Així que potser és moment per “el aseo personal”  no?¿? Si, potser si perquè la bossa de roba bruta està apunt d’explotar. Anem a una gasolinera que te servei de rentadora i allà mateix muntem la paradeta. Dic paradeta perquè per estalviar-nos les “pililles” de l’assecadora pengem tota la roba pels voltants de la furgo: samarretes de les cadires, calces del mirall retrovisor, pijama del canvi de marxes, pantalons de la porta, més samarretes de la taula, calçotets del volant... mercadillo total! A 3 euros a 3 euros!! Jejeje Dinem al picnic de la gasolinera esperant a que la roba s’assequi i per la tarda anem a un restaurant amb wifi per penjar el blog i parlar amb la família. Els amos deuen estar cansats de que tots els backpackers li gonorrejin l’internet (és l’únic lloc amb connexió del poble!!!)així que ens talla el wifi abans de que poguem fer res de bo. Otro dia serà... Ens posem a conduir i ja de nit travessem la frontera entre territoris... uuueeeeeeeeeeeeeeeeeeee ja estem al Northern Territory!!!!!!

Esperem que us hagi agradat l’actualització!! Molts petonets i bones vacances d’estiu!!! (vaja... ara vosaltres esteu prenent el solet i a 30 graus i nosaltres estem a l’hivern ehh...!!)